La República de Catalunya, el naixement d'un nou estat europeu i una de les nacions més antigues del Vell Continent

A qui hem de votar a les properes eleccions del 12M del 2024?

Article de'n Jordi Oriola en aquest enllaç

Breu repàs històric fins al 2010, any de l'inici del camí cap a la independència

Des d'aquest espai web, volem condemnar la intenció de l'Estado Español (EE) de fer callar la veu del poble català, que fa segles que reclama la seva sobirania, com a Nació que és.

Ja ben aviat, poc més de 100 anys després de la creació de l'EE al segle XV, en forma de confederació monàrquica de la Corona de Castella amb la d'Aragó, el poble català es revoltà en la Guerra dels Segadors: a resultes d'aquesta guerra, Catalunya perdè les comarques del Nord, en favor de l'estat francès. Al segle XVIII vindria el Decret de Nova Planta, quan Catalunya perdé la Guerra de Successió i amb ella els seus furs. Amb el ressorgir de la cultura catalana de la Renaixença (segle XIX), la consciència de nació tornà a agafar cos poc a poc. La Guerra Civil del segle XX, autèntica guerra de Castella contra Catalunya, segons Ramon Cotarelo, va ser l'apoteosi del deliri imperialista de l'EE, amb milers de catalans morts, represaliats o exiliats, un d'ells el propi MHP Lluís Companys, l'únic president afusellat durant la 2ª Guerra Mundial. Quan es morí el dictador Franco, l'únic tirà feixista supervivent, a corre-cuita es bastí una mena de democràcia encapçalada per un rei hereu del propi dictador. Però gairebé un any després de les primeres eleccions a la Generalitat (1980), que posaria al MHP Jordi Pujol al capdevant del Govern, el propi EE endegà un auto-cop-d'estat com a avís a navegants, el 23-F del 1981 ("tejerazo"). Com a conseqüència, el presidente Felipe González s'arrenglarà amb aquest EE per tal de bloquejar qualsevol avenç en la sobirania catalana i assumí com a propis dos trets característics més del franquisme, la repressió feixista (terrorisme d'estat contra Euskadi amb els GAL, policia política etc) i la corrupció sense límits (munió d'escàndols del PSOE i les portes giratòries de les grans empreses estatals privatitzades).

Amb JMª Aznar, el PP (partit de dretes que inclou a franquistes declarats) s'imposà en dues eleccions consecutives dels 90. El seus lemes més famosos "España va bien" i el "pensamiento único" dins del seu partit, defineixen molt bé el rerefons ideològic del personatge. Els seus deliris de grandesa l'inspiraren anar a una guerra contra Irak i després una campanya per retallar un nou estatut de Catalunya, aprovat primer pel Parlament Català, retallat després pel Congreso i finalment el 2006 refrendat pel poble català. Tot i la seva validesa jurídica segons els pactes constitucionals del 1977, Aznar utilitzà el Tribunal Constitucional (TC) per retallar l'estatut ja aprovat perquè deixés de reconèixer Catalunya com a nació, com sí reconeix la pròpia constitució espanyola. Per tant, el PP i estructures d'estat extraparlamentàries es saltaren les normes que havien permès pactar a Catalunya i Espanya una constitució en la que encaixés la Nacionalitat Catalana. En trencar l'EE unilateralment les normes constitucionals per aprovar el nou estatut, també trencà aquest pacte i, segons espanyols experts en dret constitucional, es cometé un autèntic cop d'estat a través del poder judicial (l'anomenat lawfare), de molt més greus conseqüències que el propi tejerazo del 1981, perquè el resultat és que des del 2010 a Catalunya no tenim ni un estatut d'autonomia ni una constitución vigents.

Des del divorci espanyol fins a la declaració de la independència catalana del 2017

El disbarat jurídic d'anihilar el nou estatut català trencà unilateralment amb l'acord entre Catalunya i Espanya, i inicià de facto el divorci entre les dues Nacions. La sentència del TC, que acabà amb el nou estatut, es feu pública al BOE del 28 juny del 2010.

Si bé el tejerazo del 1981 havia deixat un missatge clar que la sobrania catalana promesa en els pactes preconstitucionals del 1977 eren paper mullat a ulls de l'EE, aquest missatge sols l'entengueren determinats catalanistes experts. La representació histriònica i gairebé esperpèntica del tejerazo va fer possible prevaldre el relat que el Rei recent estrenat havia sigut la vísctima d'un cop d'estat de l'extrema dreta i que havia sapigut imposar-se i defensar la "democràcia recentment estrenada". Molts catalans ni se n'adonaren que les veritables víctimes del cop d'estat eren les institucions catalanes, és a dir, ells matixos, els catalans.

Però quan entrà en escena JMª Aznar, personatge que no oferia cap dubte sobre el seu posicionament anti-català, molts catalans començaren a posar-se en guàrdia i l'independentisme, a principis del mil.leni, gairebé testimonial, començà a créixer de manera imparable. La farsa del nou estatut català, que havia de recolzar el presidente socialitista R Zapatero i que, com hem vist més amunt, va ser aprovat pels 2 parlaments i en un referèndum, l'EE se'l carregà sense més ni més, saltant-se els pactes de la restauració monàrquica.

Com que la sentència del TC es va fer esperar molt, el poble català va tenir temps per a organitzar consultes sobiranistes a moltes poblacions catalanes, la primera de les quals va ser al 2009 a Arenys de Munt. Poc a poc, el sentiment independentista va anar creixent a resultes de la humiliació que sentien molts per la reacció totalitària de l'EE envers a la Nació Catalana, fins al punt que a la primavera del 2010 un conjunt de personalitats catalanes de renom va subscriure el Manifest del 12 d'Abril, amb la intenció de preparar una candidatura independentista única de cara a les eleccions a la Generalitat de finals del mateix any. 

La manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim» (10/7/2010), la més multitudinària de la història de Catalunya fins aquella data, va aplegar entre 1,1 milions de persones segons la Guàrdia Urbana i 1,5 segons Òmnium Cultural i va ser un clam per poder aplicar a Catalunya el dret d'autodeterminació. Per tant, sols 2 setmanes després de caure la sentència i en plena canícula d'estiu, es produí una reacció popular massiva. Aquesta s'explicà no sols pels anys d'espera a la sentència sinó, sobretot per la capacitat d'auto-organització demostrada amb les consultes sobiranistes i el manifest del 12 d'abril.  En seguirien unes quantes més i cada cop més multitudinàries fins al 2017, l'any en que es declarà la independència.

El camí fou pacífic i via parlamentària. En primer lloc calia fer un referèndum amb cens universal per determinar si el poble català es volia independitzar. Tot i les múltiples rogatives en seu parlamentària i davant del Gobierno, l'EE es negà a reconèixer el dret a l'autodeterminació i la validesa d'un referèndum. Per això, quan el Govern del MHP Artur Mas, convoccà la primera consulta del 9-N del 2014, es considerà oportú fer-la tan sols a títol consultiu, per tant no vinculant. Donat l'èxit de participació popular i el resultat inequívoc a favor de la independència, a partir de les hores, es convocarien noves eleccions per a fer un Govern de la Generalitat que preparés el camí de manera cap a la independència. Així va néixer la candidatura Junts pel Sí, que agrupava a molts polítics indepenedentistes, tant procedents d'ERC com de CiU com no adscrits a cap partit. L'a majoria independentista al Parlament permeté triar un nou MHP, en Carles Puigdemont, que convocaria un referèndum vinculant per al dia 1-O del 2017, es a dir, per a declarar després la independència de Catalunya, si guanyava el sí.

La victòria independentista fou encara més aclaparadora: amb més de 2 milions d'electors, el 90% trià la creació de l'Estat Català en forma de República. Però la repressió policial i judicial fou brutal per part de l'EE i les clavagueres de l'estat (deep state) se les enginyaren per fer creure als líders independentistes que hi hauria violència extrema per acabar amb la República Catalana. El deep state, espiant als liders i manipulant informació relativa als atemptats perpetrats per una cèl.lula gihadista el dia 17 d'agost a Barcelona i Cambrils (17-A), 15 dies abans d'iniciar els prepaparatius legals per al referèndum (l'anomenda Llei de Desconnexió), els va fer creure que l'EE els havia deixat fer expressament com a atemptats de falsa bandera i a títol d'avís a navegants de la violència que vindria un cop declarada la independència. Per tant, l'EE emprà eines de guerra psicològica contra els nostres líders. Aquesta sol formar part dels veritables conflictes bèl.lics. Per tant, ja abans del referèndum, l'EE s'havia decidit per la confrontació, però no amb violència extrema, sinó de manera molt més subtil, manipulant informació i via judicial. La brutal repressió policial del propi referèndum tan sols va ser la part més visible d'aquesta confrontació. Però l'equip de govern de la Generalitat independentista estava preparada sobretot per a una negociació amb l'EE, però el diàleg no fou possible ni la Unió Europea (UE) va fer de intermediària com s'esperava. El terror entre alguns membres del Govern no ajudaren gens al MHP Puigdemont a prendre la decisió ferma i valenta de la declaració de la independència, que conduiria a un procés constituent del país amb estat propi. El 27-O el Parlament declarà una República Catalana però no la publicà al DOG i no es desplegà jurídicament, perquè es decidí deixar-la en suspens, a l'espera d'una cojuntura més pacífica per a donar el pas definitiu. El motiu és evident, el Govern no estava preparat per a una guerra oberta amb l'EE, tal com es feia creure als nostres líders, quan en realitat l'EE anava de catxa. L'endemà s'inicià el camí a l'exili, com tantes altres vegades havia passat a llarg de la història de Catalunya.

República catalana a l'exili i la repressió espanyola

Des de la declaració de la independència en suspens, els líders de la República Catalana, o bé són a l'exili europeu o han sigut processats per un tribunal polític.

Els primers són lliures sense càrrecs arreu d'Europa, excepció feta d'Espanya, gràcies a l'empara jurídica de la UE. De fet, encara ahir, 24/5/22, el TJUE va retornar cautelarment la immunitat plena a Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín, davant del risc que els jutges espanyols rebels contra la justícia europea, tornin a cursar ordre d'extradició contra ells, com va passar amb el MHP Puigdemont a Sardenya la tardor del 2021. Espanya com a membre de la UE desobeeix a la justícia europea i per això els exiliats no poden tornar a Catalunya, on encara regeix la Justíca espanyola. En signar Espanya el tractat d'adhesió a la UE, l'EE havia acceptat que la justícia espanyola estaria supeditada als organismes de justícia europea, el TJUE, TGUE i el TEDH. Però, tant punt es declarà la independència, els líders que anaren a l'exili començaren a ser perseguits per la justícia espanyola, tot i que diversos països europeus es negaren a extradir-los segons el tractat europeu, perquè no reconeixien delicte en les acusacions formulades pels jutges espanyols. Finalment, els propis tribunals superiors de justícia europeus han deixat sense càrrecs judicials als exiliats, però, tot i el tractat d'adhesió a l'UE signat per Espanya, l'EE desobeeix als tribunals europeus i continua reclamant la seva extradició. Per això, no tornen de l'exili, tot i poder circular lliurement per la resta de la UE. Serà potser que Espanya ha deixat de pertànyer a la UE i nosaltres sense saber-ho?

Els líders que innocentment es lliuraren a la justícia espanyola, tot confiant que sols serien processats per uns delictes sense presó, de seguida foren engolits per una maquinària inquisitorial amb trets de pel.lícula esperpèntica. Foren processats per un tribunal polític que els hi imputà càrrecs flagrantment falsos, foren acusats amb uns testimonis policials clamorosament imparcials i amb relats insultants a la intel.ligència (als policies espanyols s'els permeté mentir als ulls de tothom en un judici públic davant proves documentals que demostraven just el contrari del que declaraven i acceptar com a proves judicials apreciacions personals com "la mirada de odio"...) i permeté exercir l'acusació particular a un partit polític d'extrema dreta, com si es tractés d'un tribunal de la inquisició del segle XXI. Tant és així, que ben aviat quedà palès que tot el judici era una farsa que seguia un guió amb sentències preestablertes. El relat "judicial" s'havia començat a redactar abans del 2017, quan el Parlament de Catalunya anuncià que iniciaria el camí cap a la independència. Es vulneraren tota mena de drets fonamentals dels processats: per començar, romangueren en presó preventiva des d'un any abans que comencés el judici, com si fossin delinqüents altament perillosos, quan ans al contrari, tot el moviment independentista, ha estat sempre exquisidament no-violent. Atropellant els drets del líders, també ho varen fer amb els de tots els ciutadans de Catalunya, donat que els processats eren dipositaris del seu mandat democràtic. Però això a un EE amb valors democràtics febles importa poc: abans prefereixen laminar drets fonamentals i laminar més la democràcia que escoltar a una minoria nacional amb respecte. Repeteixo, la confrontació no era nova, ni tan sols datava del 2017, sinó del trencament del pacte constitucional del 78 que es produí amb la sentència del TC del 2010 contra l'Estatut del 2006, que mai ha estat vigent. La caiguda dins d'una espiral de repressió policial-judicial-mediàtica és la conseqüència lògica de la decisió per la confrontació de l'EE des de l'inici. El llirisme i ingenuïtat d'una part dels líders independentistes han deixat carta blanca perquè l'EE fes servir la maquinària repressiva sense cap mena de fre i sense cap mena d'escúpols.

Els tribunals superiors de justícia espanyola (tribunal suprem TS i audiencia nacional AN), ambdós heretats directament dels tribunals superiors de la dictadura franquista i tan sols rebatejats després de la mort del dictador (sense reformes per a adequar-los a la democràcia), juntament amb el TC (organisme consultiu constitucional, que ha adquirit mecanismes jurídics per interferir en l'activitat parlamentària recentment, a l'inici del camí cap a la independència) són un poder autònom, completament sense control per part de cap altre poder estatal (legislatiu i executiu), l'anomenat lawfare. Els ciutadans que cauen en les urpes d'aquest poder superior sense cap mena de control, perden automàticament tots els seus drets. Això explica el judici vergonyant dels líders processats i que als ulls de la resta de poders espanyols es normalitzi: són part interessada d'aquest EE i consideren un mal menor tòrcer el dret o vulnerar drets dels opositors, donat que la unió d'Espanya està per sobre de la democràcia. Més trist encara és que aquest relat també se l'empassin polítics d'esquerra espanyols, segons el vell lema de "antes roja que rota". L'entramat del lawfare no sols controla als ciutadans i als seus representants electes en els tribunals, sinó també a través de la manipulació dels medis de comunicació i a través de l'espionatge (policia patriòtica, el CNI).

Una altra eina d'opressió de l'EE és l'article 155, la intervenció econòmica i jurídica del Govern de la Generalitat, que passa a ser controlat directament des del gobierno de Espanya. Tanmateix, les eleccions al Parlament del 21-D del 2017 foren convocades des de l'EE. El MHP Puigdemont es presentà a les eleccions des de l'exili i les guanyà. Però el lawfare (en aquesta cas, el TC) no permeté que ell assolís la presidència de la Generalitat des de l'exili, per via telemàtica: per tant, al MHP Puigdemont i al Parlament Català li foren manllevats els seus drets de sufragi actiu i passiu. Vindran 2 candidats més que seran tombats idènticament pel TC, els Srs Turull i Jordi Sánchez, amb l'argumentació que la pòpia justícia ja els tenia processats per causes polítiques, en una mena de "bucle jurídic". Fins que l'any 2018 es proposà un candidat no processat, el lawfare no acceptà cap candidat a president de la Generalitat: aquest seria en Quim Torra. Però més endavant inclús aquest president serà destituït per la mateixa via repressora del TC, a la que s'hi afegirà un ens de control electoral en la que hi participen magistrats "pluriempleats", que pertanyen a altres òrgans superiors de justícia ("ellos se lo comen y ellos se li guisan"). És a dir, poc a poc, anaren laminant les institucions d'autogovern català, per si no eren prou raquítiques, tot via judicial.

La sentència del judici contra els líders catalans caigué el 2019 amb unes condemnes de presó llargues i pròpies de països pre-democràtics com Turquia i Rússia. La judicialització de la política espanyola a través del lawfare ha acabat amb la política i la guerra ha esdevingut la de les togues amb connexions amb l'espionanatge i la manipulació informativa. Per tant, s'ha carregat la democràcia, mentre que Catalunya és un país d'esperit profundament democràtic. En pervertir un dels 3 poders en democràcia, el judicial, i convertir-lo no en un garant de la convivència sinó en una arma per acabar amb la veu d'una minoria, s'acaba de consumar el divorci Catalunya-Espanya de la manera més humiliant per a ambdues parts, les víctimes i els botxins. A través de la guerra de les togues, la confrontació ha quedat disfressada als ulls de molts que esperaven violència extrema: molts encara pensen que "no n'hi ha per tant" i com la justícia és tan lenta, l'esperança que s'arregli el conflicte polític pot acabar en l'oblit.

Tanmateix, el poder judicial hores d'ara continua jutjant a molts altres catalans anònims, escollits a l'atzar d'entre els que han gosat alçar la veu: ara ja en són més de 4.000.

Per tant, la repressió per generar por en la ciutadania, és l'única resposta de l'EE a uns anhels de llibertat canalitzats per vies purament democràtiques, quan potser hauria de ser l'homenet del bigotet un dels primers en ser processat per haver trencat el pacte entre Catalunya i Espanya que havia permès la restauració borbònica parlamentària del 1978, si és que algú pretén mantenir viu aquest règim polític. O potser el pacte era irrellevant i era una enganyifa per tal d'amagar que el Regne d'Espanya era una continuació maquillada del franquisme.

Resumint, el procés de divorci s'inicià quan l'EE trencà unilateralment amb el pacte Catalunya-Espanya que havia permès el desenvolupament del règim del 78, amb una aparença de "Disney Spain" sostingut per unes estructures franquistes sagaçment dissimulades durant 40 anys. Quan el Poble Català inicia el camí de la independència per una via completament democràtica i pacífica, no acaba de creure's que de democràtic l'EE en té ben poc quan es toca la unitat nacional i no se n'adona que la confrontació comença molt abans del que s'esperava i s'equivoca en esperar una negociació via mediadors europeus. Un cop iniciat el divorci del 2010, no hi ha negociació possible perquè Espanya té un pensament únic: dissoldre totes les nacionalitats en l'espanyola única. Ja fa anys que ho diu el DNI. Quan un es divorcia, s'en va del domicili comú i s'emancipa, és a dir, el Poble Català s'ha d'empoderar del tot, si no vol ser assimilat per un EE que sols fa servir les eines de l'opressió i repressió.

El parèntesi de la pandèmia: les eleccions del 14-F del 2021 i els pseudo-indults

A principis del 2021, l'EE imposa per segona vegada unes noves eleccions a la Generalitat, després d'haver inhabilitat al MHP Quim Torra per no haver retirat una pancarta que reclamava l'alliberament dels presos polítics. Es tracta d'un nou atropellament de la sobirania catalana, a més d'una decisió d'indiscutible irresponsabilitat sanitària, donat que es tria una data en ple 3r brot pandèmic de la COVID19. El virrei que intenten endossar aquesta vegada és el mediocre i fugisser Ministre Illa, que va improvisar un Ministerio de Sanidad durant el 1r brot i que ara "duu la concòrdia" sota el braç. El lema electoral: "El gran home d'estat Salvador Illa pacificarà Catalunya". Ningú sap que vol dir això: potser la "concòrdia" serà concedir la gràcia dels indults als presos polítics, un cop la Generalitat ja no estigui en mans sobiranistes? Sona a rendició i recorda a l'amnistia del 1977, que va servir més per blanquejar el règim franquista (pervivència de militars, policies i alts funcionaris, sense haver-los destituït o reformat, sense haver ni tan sols jutjat els crims de guerra comesos pels revoltats contra la 2ª República Espanyola) que per alliberar els presos polítics del franquisme. Torna un personatge català, aparentment inofensiu com un xaiet, però fervent participant de manifestacions anti-independentistes organitzades per l'extrema dreta i còmplice de les maquinacions de l'EE. Durant l'any del seu ministeri, la pandèmia ha deixat a la ruïna a milers de catalans i ara aquests han de sobreviure amb tristes almoines concedides des de l'Administració. La manca d'una economia de guerra com a pla de xoc per afrontar la desfeta econòmica de molts sectors, ha deixat al Govern de la Generalitat desacreditat. Molts catalans es senten desemparats pel seu propi Govern, quan pocs anys abans havien contribuït a ajudar econòmicament als represaliats polítics per fer front a les seves fiances i multes (la caixa de solidaritat). Els estrategues de l'EE pensen que aquest és el moment per a avortar el procés independentista, aquesta vegada amb les urnes, però com sempre, o bé per la força o bé fent trampes.

Però vet aquí que els catalans no cauen en el parany i la victòria independentista és més clara que mai: 74 de 135 escons, 52% dels vots són en mans dels 3 partits independentistes. Tot i la "tàctica del policia bo i el policia dolent", els catalans no han renunciat als seus anhels. El policia bo, el "Presidente del Gobierno más izquierdoso de la historia de España". El policia dolent, un trident de partits de l'anomenada dreta constitucionalista per espantar als votants catalans: els blaus insultant amb la corrupció que els caracteritza, els taronges insultant verbalment a tot independentista que se'ls hi creua pel camí i els verd poma recorrent al feixisme espanyol de sempre amb un renovat discurs xenòfob sense complexes que resulta insultant a qualsevol demòcrata. Els catalans han demostrat que no els hi tenen por i han decidit insistir en el camí cap a la independència. Saben que l'EE no sap el que és con-vèncer i que sempre intenta vèncer per la força, durant segles per la força de les armes i avui dia, per la força de les togues (lawfare) i dels diners (espoli fiscal, concentració de poder econòmic a Madrid, la trama mafiosa dels partits espanyolistes, multes i fiances als represaliats). Malgrat tot, encara molts catalans no se n'han assabentat (o no gosen o no volen fer-ho) de quin peu calça aquest EE. Davant del Món, el darrer garant de l'EE és el Partit Socialista, que es diu "Partido Socialista Obrero Español" (PSOE), que des del 1981 ha anat perdent dues sigles pel camí, la S i la O, i, per tant, ha esdevingut tan sols un "Partido Español" (PE) des que els seus líders re-fundacionals de Suresnes acabessin convertint-se en els principals ideòlegs d'aquest EE postfranquista. Com és possible que aquest partit hagi esdevingut el més votat? Desperteu, minoria silenciosa que els heu votat, aquest partit no solucionarà res, porta 1 any prometent una taula de diàleg Catalunya-Espanya que encara no s'ha reunit, és el segon partit més corrupte d'Espanya i és tan sols la cara menys antipàtica de l'EE.

Els indults dels liders polítics cauen el 22 de Juny del 2021, mentre que Pere Aragonès és investit president de la Generalitat de Catalunya el 24 de Maig. Els indults són condicionats, és a dir, poden ser revocats per l'EE en cas que els líders processats tornin a exercir de líders independentistes. Per tant, novament, el lawfare dóna mostres inequívoques de que mana per sobre de tot i s'atraveix a torcir el dret tant com vol: en realitat els indults no són tals, perquè no deixen als processats completament lliures, donat que vulneren el seu dret al sufragi passiu. Els indults són concedits després de ser investit el nou president, no ho oblidem. Tot fa pensar que els dos fets estan inter-relacionats: és a dir, precisament quan ja tenim nou president, és quan es concedeixen els indults. Tots sabem que aquest senyor defensa una taula de negociació amb l'EE, per tant, que accepta tornar a fer veure que es pot negociar quan sap que no es podrà i així els pseudo-induls cauen com a premi a "la bona voluntat" i fer allargar l'espera de la República ad calendas grecas.

El creixement del Consell per la Republica i un Govern de la Generalitat minvant, que escenifica la rendició

La veritable solució democràtica del conflicte Catalunya envers Espanya seria un referèndum acordat, però com hem vist, l'EE ja trià la confrontació molt abans del referèndum de l'1-O.

El referèndum del 1-O fou vinculant, malgrat les dificulats, però no permeté fer efectiva la República perquè Catalunya es va fer enrere, no perquè baixés l'esperit sant a impedir-ho. Mentre l'EE no accepti un altre referèndum acordat, el mandat del 1-O seguirà vigent. Els 4 anys de guerra judicial i econòmica no han fet més que endarrerir el desplegament de la República Catalana. Ara la qüestió és com fer-la efectiva.

Europa encara comença als Pirineus, i no ho diem pel país germà Portugal. Portugal sí que va trencar amb el passat dictatorial amb la Revolució dels Clavells del 1974. Espanya mai no ho ha fet. La 2ª República Espanyola no va poder desenvolupar-se plenament perquè la resposta a la victòria del front d'esquerres va ser el cop d'estat del general Franco, pocs mesos després i, per tant, fou una República en estat de guerra durant quasi 3 llargs anys. Catalunya sí ho ha intentat moltes vegades, però sempre ha estat vençuda per les armes. Aquesta vegada l'embat de Catalunya contra l'EE no és en el camp de batalla, on sempre ha acabat perdent, sinó que és purament no-violent i és aquí on Catalunya pot guanyar, perquè li dóna mil voltes a l'EE en intel.ligència i perseverança democràtiques.

La materialització de la República Catalana és qüestió de temps, un cop reorganitzat el moviment independentista. Ara el més important és que els líders independentistes no s'acomodin a la poltrona i que no tornin a trair al Poble Català, com ja va succeir durant la transició dels anys 70 i molt sagaçment apuntava el polític i activista Lluís Maria Xirinacs. Ara mateix, el mandat popular és més clar que mai. Qui no tingui esperit de sacrifici per la causa, que faci un pas al costat o que cedeixi protagonisme als més compromesos i disposats a ser generosos i valents.

El cavall de Troia de Catalunya contra Espanya es diu Consell per la República Catalana (CxR). El Consell es creà el 2018 gràcies a l'acord dels 3 partits independentistes, amb l'afany d'esdevenir l'Estat Català ubicat a l'exili. Deprés de 3 anys de Consell de la Respública (CxR) en fase fundacional, l'any 2021 ha estat el de la constitució com a organ democràtic participatiu amb seu a Waterloo, Flandes, i format per 3 nivells de repersentació ciutadana:

1-Govern del CxR (GC)

2-Assemblea de representats del CxR (AR)

3-Xarxa de Consells Locals (CLR)

El dia 14 de novembre del 2021 es constutuí el primer òrgan electe de la República Catalana, l'Assemblea de Representants del Consell de la República (AR). Aquesta consta de 121 representants, tots elegits democràticament pels membres del CxR l'octubre passat: 81 d'ells són ciutadans sense càrrec electe que es presenten a títol personal per representar una circumscripció territorial determinada i que han tingut la possiblitat d'exposar el seu programa electoral a la resta de membres. Els 40 restants són polítics amb càrrec electe al Principat i que es postulen com a representants de tots els inscrits en conjunt. L'AR legisla igual que ho fa qualsevol altre parlament. La mesa de l'AR, presidida per Ona Curto (CUP), compta amb la participació de membres de tots els 3 partits independentistes: Mª Costa Baqué (alcaldessa del Nord de Catalunya), Jordi Pesarrodona (ex-regidor d'ERC), Joan Puig (ERC i membre de "Primer d'Octubre") i Assumpció Lailla (diputada de "Demòcrates"). Segons Toni Comín, conseller de Sanitat a l'exili i representant electe, "el Consell és la primera institució del país d'adscripció voluntària que aplega més gent al conjunt dels Països Catalans" (actualment compta amb més de 102.400 ciutadans lliures que s'hi han adscrit).

El dia 5/3/22 l'AR va elegir a Carles Puigdemont president del Govern del CxR.

El dia 8/4/22, el President va presentar els membres del Govern, completant la constitució de 2 dels 3 organs de representació del CxR, l'AR i el Govern:

• Toni Comín (vicepresident)

• Antoni Castellà (conseller de relacions amb l'AR i altres institucions)

• Aurora Madaula (consellera d'interior)

• Teresa Vallverdú (consellera de desplagament reglamentari)

• Montserrat Corrons (consellera de suport als consells locals)

• Carme Garcia (coordinadora de les delegacions dels Països Catalans)

• Neus Torbisco (consellera d'acció internacional)

• Guillem Fuster (conseller d'economia i secretari de govern)

• Lluís Puig (conseller de cultura)

• Lluís Llach (conseller polític)
  

Aquesta mateixa primavera del 2022 començà la fase final de la constitució del CxR, la més laboriosa: completar la xarxa de Consells Locals (CLR). 

Per tal de poder participar d'aquesta jove república, tan sols cal donar-se d'alta en el registre del servidor del CxR allotjat a Bèlgica. Cal pagar tan sols una vegada 10€ per a adherir-s'hi. Tots els tràmits poden fer-se per internet, tot descarregant l'aplicació de mòbil del Consell per la República. Tanmateix, la inscripció presencial també és possible a qualsevol dels CLR's dispersos per tot el territori català.

Clara Ponsatí, consellera d'Educació a l'exili i segona representant més votada, insinua que el Consell de la República podria ser l'orígen de la plataforma electoral a les properes eleccions a la Generalitat de Catalunya. Però el principal objectiu del CxR no és poder participar en les eleccions de la Generalitat intervinguda i adulterada per l'EE, sinó esdevenir poc a poc, la República Catalana declarada el 2017 amb plens poders. Per altra banda, les declaracions de Toni Comín a Catalunya Radio, entrevistat per Laura Rosel (13/04/2022), permeten entendre millor la raó de ser i de funcionar del CxR. Us convido a escoltar l'entrevista (durada total de 35 minuts): enllaç

Per a més informació, també podeu consultar la plana web: www.consellrepublica.cat

Els darrers mesos el Govern Aragonès ha demostrat en vàries ocasions la seva renúncia al mandat independentista que el va fer possible. Defensa una taula de diàleg amb el gobierno, que ha estat una estafa per a tot l'independentisme. Reconeix que la seva prioritat del Govern és assegurar que els pseudo-indults de les víctimes del judici de la vergonya del 2019 no siguin revocats: per tant, avantposa els interessos personals (la completa llibertat personal d'aquests polítics, del tot legítima) al mandat electoral que els va dur al poder. Cal recordar a aquests polítics que el Govern no és un equip de defensa jurídica d'aquests polítics ni una empresa ni un club privat sinó que haurien de governar en nom de tots els que els van votar. Algunes veus parlen de la 2a traïció dels líders (en referència al llibre que va publicar Xirinacs per descriure la dissolució de l'ANC dels anys 70, forçada pels partits catalanistes de l'època). A la defensa sense esma de la taula de diàleg cal afegir-hi el retrocés en la defensa del català amb l'aprovació de la llei del 25% del castellà a les escoles en el Parlament, per tal d'evitar la imposició d'una llei pitjor des dels tribunals de "justícia". La denúncia de l'espionatge als líders catalans, l'ecàndol del CatalanGate amb el vist-i-plau del gobierno P(SO)E, sols amb la boca petita i la continuïtat del suport al gobierno de Madrit per part d'ERC demostra altra vegada que el govern no defensa als qui el van votar. Finalment, per si fos poc, han torpedinat l'acord de govern amb JuntsXCat en destituïr a la MHP Laura Borràs com a presidenta del Parlament, avançant-se a una sentència per possible corrupció i avantposant el criteri d'uns tribunals del tot parcials i polititzats a la presumpció de innocència d'aquesta ciutadana. Ara és l'històric partit ERC dels MHP Macià i Companys el que demostra què és la vella política: la conversió del mandat electoral en paper mullat, el partit com un club privat que sols defensa els seus interessos particulars, ja siguin econòmics o de defensa jurídica. Seran novament elegits pels ciutadans independentistes i aquests claudicaran beneïnt aquesta rendició davant d'un règim espanyol tardofranquista a l'abisme de la descomposició? O el Poble Català novament donarà una lliçó de sobirania deixant de votar a un partit que amb els fets recents ha demostrat clarament que és NO-independentista? És previsible que abans de les eleccions del 2025 salti la guspira de la indignació davant d'una Generalitat tan obedient amb l'enemic, com si fossin del propi deep state, del lawfare o del gobierno.

La resposta al Govern Aragonès, tan poruc i autonomista com mai en 40 anys, no s'ha fet esperar i l'ANC i Consell per la República han unit forces per convocar manifestacions per al 5è aniversari de la DUI sota el lema "11S-1O Tornem-hi per Vèncer" i fer front a un govern que renuncia a la independència, per la qual va ser elegit el 2021. Tot i l'intent, per part del govern, de desmobilitzar, a la manifestació de l'11-S hi han assistit uns 700.000 a 800.000 ciutadans que segueixen dempeus. El govern ha quedat desacreditat per un poble que insisteix mesell en el mandat electoral manllevat.

Per altra banda, la Institució republicana governada des de l'exili, ha fet una passa en clau de dignitat nacional: en el ple de l'Assemblea de Representants del 18/9/22, ha decidit renombrar-se, tot canviant l'article PER per l'article DE. Per tant, a partir d'ara, la Institució hereva del mandat de l'1-O del 2017 passa a dir-se CONSELL DE LA REPUBLICA CATALANA (CDR o CRC).

També es plantegen altres preguntes com:

• Cal pagar unes institucions catalanes que no ens representen?

• Cal mantenir una partitocràcia a preu d'or quan la institució hereva del mandat 1-O, www.consellrepublica.cat, funciona gràcies al voluntariat i soluciona problemes del dia a dia a prop de la gent, gràcies a la xarxa de Consells Locals per la República estesa per tot el territori del Principat i a més a més per la resta de Països Catalans?

DEBAT CONSTITUENT

Avui, 25 de maig, no el dedicaré al 10è aniversari del moviment 25M, al que li tinc un sincer respecte, sinó a repassar les iniciatives constituents de la república catalana.

El Moviment Independentista Català esdevé una realitat punyent, tant punt el Poble Català se n'adona que el règim del 78 és una farsa, una falsa democràcia, que és la continuació del Franquisme. Ara bé, una cosa és saber què no es vol (una monarquia parlamentària hereua directa del franquisme) i una altra de ben diferent és saber ben bé què es vol. Com ha de ser el futur Estat Català? L'Estatut Català del 77, igual que la Constitución del 78, es va elaborar a corre-cuita i sense participació ciutadana. Les iniciatives constituents d'ara volen evitar aquest error del passat i fer possible una futura Constitució Catalana que emani directament de les iniciatives ciutadanes. Per tant, sorgeix de la idea que la democràcia ha de ser participació ciutadana directa i no tan sols anar a votar cada 4 anys. Països petits i sense sospites de ser dictatoriails tenen mecanismes que permeten la participació ciutadana directa en moltes decisions: l'exemple més típic és Suïssa. Democràcia no vol dir queixar-se sovint que tot va malament, sinó també la responsabilitat de pensar i participar en decisions importants. Per tant, fora la mandra!

Totes les iniciatives constituents són fora de l'àmbit institucional i fetes realitat gràcies a la força de voluntat de la ciutadania, sense intervenció dels partits polítics. L'única que actualment és activa i permet la participació directa de tots el catalans, és DEBAT CONSTITUENT (DC). N'hi ha d'altres, com  Procés Constituent, Constituïm etc. La virtut de DC és que segueix viva i que permet la participació directa de tots.

DEBAT CONSTITUENT:

Endegat pel MPH Quim Torra i dirigit per l'incombustble Lluís Llach, és una plataforma digital de participació ciutadana que permet recullir totes les iniciatives ciutadanes per a la futura Constitució. És un projecte ambiciós, seriós, inclusiu i fora de l'àmbit dels partits polítics. A més a més, és completament auto-gestionat i completament indepenedent de les institucions catalanes. Per tal d'evitar la injerència de l'Estat Espanyol (EE), el servidor és fora de Catalunya i d'Espanya.

Acaba d'arribar a la 3º i darrera fase, la de la participació ciutadana en forma de qüestionari. Cada participant s'ha de donar d'alta a l'aplicació de mòbil "Debat Constituent", que s'ha de descarregar a Play Store o a Apple Store. Un cop donat d'alta, el ciutadà pot començar a participar en l'enquesta gràcies a l'accés al web. Tan sols s'ens demanen poques dades personals (el nostre DNI o NIE i dades de filiació) per tal de validar que es tracta d'un ciutadà real. Aquestes dades i les respostes a l'enquesta romandran en tot moment en el més estricte anonimat, gràcies a les mesures de seguretat preses pels organitzadors d'aquesta plataforma digital. Un cop recollides les respotes de tots els ciutadans, l'enquesta serà la base per la futura Constitució Catalana, que tan sols pot redactar el Parlament. El plaç per a respondre a totes les preguntes de l'enquesta és el 31/12/21. Per tant, ànims i arremanguem-nos!

Enllaç per a accedir a Debat Constituent:

https://www.debatconstituent.cat/ca/

Per tant, el Debat Cosntituent és independent del CONSELL PER LA REPÚBLICA, la continuitat de la República Catalana declarada el 2017, ara per ara amb seu a Waterloo i en fase d'empoderament. Ara bé, un cop la República Catalana sigui efectiva, el DC aportarà tot el treball preparatori per a la futura Constitució Catalana, que haurà d'elaborar i aprovar l'Assemblea de Respresentants de la República.

Les victòries legals fan de mirall a les altres estratègies

L’independentisme continua guanyant victòries legals a Europa. És un no parar. I la figura del president Carles Puigdemont arrossega admiradors i respecte, més enllà del seu espai electoral, per la senzilla i poderosíssima raó que guanya l’equip rival. Puigdemont, en lloc de queixar-se, guanya. I això sempre és d’agrair i fa que votants de partits altres també es vegin contents aquests dies per l’enèsima victòria de Puigdemont sobre l’estat espanyol. Diem victòria de Puigdemont, i hauríem d’afegir-hi: i de Gonzalo Boye, el seu advocat. Per què bàsicament les victòries de Puigdemont es troben en la batalla legal. Un dia s’hauria d’estudiar el factor Boye. L’impacte d’aquest home, de la seva estratègia jurídica, de la seva comunicació a xarxes i televisions és, del meu humil punt de vista, tan important, o més, que el de Puigdemont mateix. És Boye qui fa marcar gols a Puigdemont sense parar. L’estat espanyol no tan sols persegueix Puigdemont, també persegueix Boye. És la parella que els fa mal. I són molts, amb raó, que aquestes darreres hores gaudeixen de l’espectacle victoriós de l’independentisme català sobre l’estat espanyol.

Exactament això mateix passa als partidaris de la taula de negociació. Si estiguessin en plena forma, com Boye i companyia, seríem en una situació totalment altra. Però de moment la taula de negociació dóna fruits sobretot a Pedro Sánchez. El president espanyol, contrari al referèndum, es presenta com un partidari del diàleg, gràcies a la taula. La taula emblanquina l’estratègia repressora del PSOE de cara enfora. (Per cert, ves que la taula tampoc no se la creguin com una via de solució real ni ERC ni Junts. És amb el fracàs de la taula que compten i que juguen les cartes. ERC, si fracassa, per a culpar-ne el PSOE. Junts, per a culpar-ne ERC. Per això, que Junts no entri a la taula no és, en el fons, cap drama per a cap dels dos. No trenquen l’acord entre ells, no. Perquè no compten amb l’èxit, sinó amb la gestió del fracàs.)

Tot es pot fer, i es pot fer alhora. La via legal, la via unilateral i la via de la taula. Tots poden jugar la partida que creguin més convenient. I una estratègia no ha d’anul·lar les altres. Ben jugades, s’alimenten les unes a les altres. I caps de setmana com l’actual, si res deixen veure, és que sobretot una via, la legal, està en forma, és robusta, aguanta l’embat i guanya l’equip rival amb contundència. I això és una lliçó a aprendre per les altres dues vies. Els uns són actius, els altres més passius.

La taula de diàleg i els indults condicionats, el blanqueig de la repressió de l'independentisme català

Algú es creu, hores d'ara, la taula de diàleg entre l'estat espanyol (EE) i Catalunya? Així és com l'anomena el president espanyol, mentre que el president autonomista català, Pere Aragonés l'anomena, "taula de negociació". Negociació és un terme molt seriós, implica voluntat de resoldre un conflicte i respecte mutu des d'ambdues parts. Sols d'aquesta manera, poden seure d'igual a igual les dues parts amb la sensació que es fa justícia. El presidente sols vol diàleg, és a dir parlar, però parlar de què? Doncs ja comencem amb un desacord abans de començar.

Pel que fa al tema de la conversa, P.Sánchez avisà ja abans de la reunió al Palau de la Generalitat, que no es parlaria ni d'aministia dels represaliats ni d'autodeterminació del Poble Català, mentre que el President Aragonés manifestava la seva intenció de posar precisament aquests dos punts sobre la taula. Doncs aquí vé el segon desacord abans de començar: segons el presidente, no es pot parlar del que precisament reivindica Catalunya des de fa més de 10 anys. Doncs aleshores, s'anirà a parlar de tot menys això? Que anirem a fer, agenollar-nos, fer més transferències que després s'incompleixen?

Per poder resoldre el conflicte Catalunya/Espanya cal respecte mutu i amb els 2 desacords anteriors ja abans de començar, queda ben clar que no donarà res de sí. El President Aragonès té tota la raó quan manifesta que cal l'amnistia del moviment independentista, és a dir, que es deixi de perseguir judicialment als independentistes catalans, sols així es pot negociar lliurement, de igual a igual, sense penyores i sense imposicions, i amb la clara mostra d'un respecte per part del Gobierno. Però per ser creïble, el Sr. Aragonès hauria d'haver exigit l'amnistia ja abans de la reunió amb el presidente, sols d'aquesta manera s'hagués demostrat que s'anava a una negociació, és a dir, d'igual a igual.

Mentre no sigui concedida l'amnistia de tot el moviment independentista, la taula serà una trobada, potser sí de diàleg, però probablement un diàleg de sords, mai una taula de negociació per a assolir les 2 reivindicacions del Sr Aragonès. Actualment són més de 3.500 les persones represaliades, i no paren d'augmentar. L'indult dels liders independentistes empresonats, després d'un judici propi de la Inquisición Española, pretengué blanquejar la imatge d'estat repressor davant de l'opinió pública. Si mirem la lletra petita, veurem que ni tan sols es tracta de veritables indults, és a dir, de la condonació o perdó irrevocables de la pena imposada, sinó que són uns "indults condicionats", un invent de la pseudo-justícia espanyola per poder tornar a empresonar als líders si tornen a exercir de "enemigos de la patria". Per tant, torna a fallar el més fonamental, el respecte a la part contrària, donat que no se'ls deixa lliures del tot, perquè se'ls pretén canviar de ideologia i que deixin de reivindicar l'autodeterminació, allò en que creuen i pel que han sigut elegits. És a dir, se'ls deixa en llibertat a canvi de vulnerar el dret al pensament i opinió no sols propis sinó també dels ciutadans que els han votat.

En aquesta mateixa línia acaba d'actuar, per sorpresa, el Tribunal Suprem (TS), en no retirar l'euro-ordre d'extradició del MHP Puigdemont, tal com assegurà l'EE davant del Tribunal de Justícia de l'UE en permetre aquest retirar la seva immunitat com a europarlamentari a condició que fos cert que no cursaria més euro-ordres contra ell. Aquest és el motiu pel qual ahir el varen detenir els carabinieri en aterrar a l'aeroport de Sardenya, perquè l'EE havia mentit i no havia retirat les euro-ordres. Aquesta tarda, de tota manera, el MHP Puigdemont ja ha sortit en llibertat i podrà seguir circulant lliurement per Europa, excepte per a Espanya, a l'espera de declarar davant del jutge el dia 4/10. El Món sencer s'ha sorprès que un país presumptament democràtic com Espanya, enganyi a la Justícia Europea, a la qual està subordinada des que pertany a la UE. L'EE vulnera l'estat de dret europeu amb la finalitat de perseguir un president elegit democràticament. És tot un frau de llei. Però com és possible que l'EE faci el ridícul novament, com l'1-O del 2017, quan carregà brutalment contra gent pacífica que anava a votar, o quan el 2019 escenificà un judici polític esperpèntic? Perquè Espanya és un animal ferit que sols agredeix i sols veu enemics per tot arreu. Als catalans els considera els seus súbdits, no ciutadans de ple dret. Per això els menysté. Si els respectés com a ciutadans de ple dret, els hauria d'escoltar i reconèixer el dret de l'autodeterminació, dret fonamental de la carta dels drets humans de l'ONU, que l'EE va signar i que reconeix a la Constitución. L'EE prefereix permetre una regressió democràtica, una mena de viatge al passat més fosc, abans que reconèixer aquest dret: "antes roja que rota". I així és, tenen el "gobierno más izquierdoso de la historia", però en drets fonamentals el fet de ser d'esquerres és irrellevant quan es toca la unitat d'Espanya.

Aquesta actitud bel.ligerant antidemocràtica contra a l'independentisme català demostra que la taula de negociació serà una farsa, igual que el judici. Però que pretén una Generalitat autonomista, fent creure als catalans que la taula serà de negociació i que assolirà l'amnistia i un referèndum acordat? Vist l'escenari actual, defensar honestament la viabilitat de la taula seria evidenciar una manca de intel.ligència per part del Sr. Aragonès. Ens està enganyant per interès propi i de partit (diners) i per això renuncia a la independència? O realment està esperant que l'EE acabi de fer el ridícul i col.lapsi del tot? Penso que amb una actitud tan passiva, sols aconseguirà que el Poble Català deixi de creure en el seu lideratge i acabi de prendre iniciatives pròpies com forçar una nova DUI o constituïnt una plataforma electoral netament independentista per a les properes eleccions. Si realment vol continuar sent dipositari de la confiança dels catalans, ha de prendre més la iniciativa. Una possibilitat és fer caure el Gobierno del Sr Sánchez: sols si el presidente es veu en perill de perdre el poder, ens escoltarà i podrà fer realitat la taula de diàleg amb un ordre del dia marcat per la Generalitat.

Quan un contricant sols empra la força, ja sigui amb violència física (càrregues policials contra votants pacífics), lawfare (ús de la justícia per perseguir, detenir, empresonar o multar a dissidents polítics), guerra psicològica, manipulació informativa, espoli econòmic, amenaces a empreses perquè es deslocalitzin etc, la reposta ha de ser de la mateixa contundència, perquè no s'atindrà a raons, més ara que reacciona com un animal ferit (igual que la forta repressió del final del franquisme). Pel que fa a la guerra psicològica, recordem que el propi EE ens ha fet creure que podria haver deixat fer els atemptats del 17A, amb l'afany d'evitar el refrèndum de l'1-O i, sobretot, la DUI.

Davant de tanta violència des de l'EE, el que queda clar és que amb el lliri a la mà no anirem enlloc, bé que ho hem vist en el cas dels líders independentistes que es lliuraren voluntàriament a la justicia espanyola. Nosaltres sols tenim una força, la de la veritat i la de la intel.ligència. Després de l'ensurt de la breu detenció del MHP Puigdemont a Sardenya, aquesta veritat i el nostre president legítim tornen a circular lliurament per Europa i cada cop amb més força.

Copyright © 2021 jurgensotorrino.com

La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la Pau a la Terra.

Lluitarem amb tota la nostra fúria per la victòria de la Pau.
La victòria de la Pau no serà una victòria nostra, sinó un embat encès i
joiós entre els homes, entre les nacions, entre les races,
on no hi hagi ni vencedors ni vençuts,
ni explotadors ni explotats,
ni homes cultes ni ignorants,
ni sants ni pecadors.

Sabem que la construcció de l'embat de la Pau
ens demana una guerra perpètua
contra el fort mentre siguem febles,
contra nosaltres mateixos quan siguem forts.

LLUÍS MARIA XIRINACS

Discurs de Pau Casals davant l'ONU, en recollir la Medalla de la Pau el 1971

Pau Casals

El problema immediat no és Madrid; és Barcelona, on hi ha instal·lat un govern desobedient a la majoria independentista”, escriu Xavier Diez

LINK DE L'ARTICLE SENCER:

https://t.co/8vh7siaRnc?amp=1

Veure empresonar els líders polítics i socials del procés va comportar un impacte emocional traduït en desconcert i paràlisi entre la majoria independentista del país....no teníem com a adversari un govern democràtic, sinó, com a enemic, un estat dictatorial assistit per una societat hostil i indiferent al nostre país.... ni les institucions, ni les entitats civils, no van ésser prou fermes per alliberar-los per la via de l’acció directa, l’únic llenguatge que entén Espanya.

En tota lluita per l’emancipació nacional, els presos polítics adquireixen un paper simbòlic...Tanmateix, a primer curs de tècniques per a la revolució s’ensenya que els presoners polítics no poden tenir cap paper assignat com a dirigents polítics, perquè és evident que la seva situació personal resulta un condicionant massa important ... Crec que a Catalunya s’ha generat un consens analític segons el qual, l’actuació de deixar-se capturar tan fàcilment, de no coordinar les defenses, i no haver fet tot el possible per escapar no ha estat precisament un encert. En tota lluita per l’alliberament nacional, és un error deixar les estratègies en mans d’aquells que són tancats, i cal seguir-la en base als activistes de la clandestinitat o l’exili, on els condicionants són menors.

Durant els primers anys d’aquesta dictadura judicial i repressió borbònica –ja és hora que diguem les coses pel seu nom–, els errors tàctics i estratègics han estant evidents en el camp independentista. Des de no desobeir el 155, no haver investit Puigdemont, no haver coordinat el carrer amb les institucions, deixar-se condicionar massa per l’emocionalitat, no haver llegit una mica més a Maquiavel, i haver escenificat divisions absurdes, la realitat és que els anys posteriors al primer d’octubre han estat per oblidar. Més enllà del mite o de certa retòrica patriòtica i revolucionària, tenim una realitat que, dia rere dia és cada vegada més òbvia. Al costat de la dictadura judicial i repressió borbònica, constatem el col·laboracionisme de la Generalitat, la submissió dels partits independentistes, la manca d’idees –i l’excés de dialèctica– de les entitats sobiranistes, que fan de les institucions pròpies engranatges de la pròpia repressió generalitzada en contra de l’independentisme, i fins i tot en contra del propi país (només cal remetre’ns a l’incendi recent de Llançà i l’enèsima humiliació de l’estat en forma d’impedir el suport dels bombers nord-catalans).

És obvi que, a partir dels fets, i no d’unes paraules cada vegada menys creïbles, la Plaça Sant Jaume sembla més aviat el govern de Vichy ... es persegueix la dissidència i es desacredita, amb una humiliació permanent, a tots aquells que protesten, fins i tot de manera individual, personal, contra tal grau d’injustícia.

Mentre els presos polítics eren tancats, un cert silenci s’imposava al voltant de l’erràtica política de la Generalitat, de qui no s’entenia com es personava en els processos a independentistes, com enviava la BRIMO, més que reprimir protestes, a apallissar manifestants; a enviar els lletrats de la Generalitat a demanar presons contra la dissidència; a esterilitzar els mitjans públics (i a fer-los copartícips  del blanquejament de la dictadura espanyola); a demanar paciència i posar terminis –gens creïbles– que impliquen ajornar la independència a les calendes gregues; en resum, a tractar de confondre, desincentivar, desmoralitzar, desmobilitzar.

Un cop indultats els presos, es percep en el país una sensació que han caigut determinats tabús. Mentre eren a la presó, hi havia una certa autocensura sobre les paraules i gestos de les víctimes, i de les decisions que es prenia des d’un govern independentista en les paraules, autonòmic i submís, en els fets. Hi ha tot un rum rum, un inici d’ebullició en què el ressentiment contra Espanya, està girant el focus vers la Plaça de Sant Jaume. L’experiència de l’estafa de la Transició, on es van iniciar en política ....multituds intel·ligents, són conscients que des del Consell Executiu i els estats majors dels partits, tracten de tancar el procés per dalt. I tanmateix, des de diversos espais, de moment no massa connectats, es comença a sentir la frase leninista què fer?, davant d’aquesta paràlisi. I és probable que això vagi prenent forma a mesura que s’acosti la tardor. El país vol confrontació amb la dictadura espanyola, i potser caldrà posar el focus primer a la Plaça Sant Jaume, on de manera vergonyant, oneja la bandera franquista.

No revelaré cap secret d’Estat si afirmo que els indults formen part d’una estratègia més d’intentar anestesiar el procés, més que d’una distensió que cap tribunal espanyol, o xiringuito fatxa amb capacitat de repetir les incautacions franquistes des de la més absoluta impunitat s’ha empassat; que ha estat més un producte de les pressions europees i l’oportunisme sanchista que d’intentar fer veure que es negocia res. Tanmateix, a partir del Primer d’Octubre la societat catalana ja sap què és Espanya i què se’n pot esperar. Una vegada els indults s’han produït s’ha trencat el tabú. El problema immediat no és Madrid; és Barcelona, on hi ha instal·lat un govern desobedient a la majoria independentista.

Ara que tenim Govern de la Generalitat, és hora d'exigir als polítics que mirin més enllà de la cadira. Potser més eficaç que el "pressing CUP" seria convertir l'ANC en una plataforma electoral per la DUI o crear un nou partit independentista que trenqui amb la partitocràcia imperant?

-DUI, si no hi ha negociació d'un referèndum acordat amb l'estat espanyol (EE) abans dels 2 anys de plaç de la CUP. L'únic mandat plenament democràtic i sense interferències de l'EE és el de l'1-O. Per tant, tan sols es tracta de ressuscitar tot l'entramat jurídic que va fer possible el referèndum del 2017 dins d'una nova legalitat i que va obrir el camí a la DUI, per cert, no feta oficial al DOGC. Evidentment, amnistia automàtica de tots els represaliats per l'EE.

-Administrar la res publica amb responsabilitat i saviesa: Cal que sentim nostre l'erari públic, que paguem entre tots, i que el gestionem com si fos el nostre negoci familiar, és dir, cal que sigui eficient i rendible, però alhora, ara que hi ha menys calers disponibles, amb molta cura de no malbaratar-los. Ha de prevaldre la vocació de servei públic per sobre del benefici personal. El rendiment final és el servei al ciutadà, no el benefici propi o dels bancs en cobrar els interessos dels crèdits milionaris.

Si no volem ser uns súbdits d'una mena d'aristocràcia en mans de càrrecs polítics i funcionaris, que sols van a escalfar la cadira a canvi d'un bon sou, hem de posar unes normes estrictes, els principis deontològics bàsics dels servidors públics republicans catalans, que es podrien resumir en els següents 11 punts:

1_austeritat en els sous dels alts càrrecs públics: la bretxa salarial entre els servidors públics ha de reduir-se molt en un país democràtic i amb vocació de servei. Un sou digne per a un MHP hauria de ser com el d'un metge de família. O no recordem que els metges són aquells professionals als qui aplaudíem perquè sacrificaven les seves vides per nosaltres, per tal de fer front a la pandèmia?

2_maximitzar l'eficàcia dels serveis públics (reduir al mínim possible els tràmits burocràtics per a les prestacions socials, per obrir nous negocis, assolir beques o subvencions etc)

3_evitar duplicitats administratives i càrrecs sense utilitat pública: no als cementiris d'elefants (com a les diputacions, oficines d'ex-presidents etc), no als polítics que pretenen viure de la política sense esperit de servei (que confonen l'erari públic amb el negoci familiar sols a l'hora de parar la mà)

4_aprofitar totes aquelles dotacions públiques (maquinària i treballadors), siguin de la Generalitat, d'una diputació, municipi o comarca, per a donar servei general a Catalunya gràcies una xarxa de coordinació per tal d'evitar contractes innecessaris d'empreses privades en obres públiques

5_acomiadament de funcionaris ineptes

6_inspeccions de la Generalitat realitzades per inspectors públics, és a dir funcionaris públics, i no per empreses privades que cobren una mena d'impost revolucionari als negocis privats, ja prou escanyats per una fiscalitat opressora: inspeccions sanitàries, revisió d'extintors, inspeccions de la LOPD etc.

7_les promeses electorals constitueixen un contracte civil d'obligat compliment: cas de no complir-se, dimissió automàtica del responsable polític i pèrdua del dret de ser reelegit

8_economia de guerra per a ajudar amb decisió als delmats per la covid

9_ llei de finançament dels partits: transparència econòmica total i evitar despeses electorals innecessàries, com l'enviament massiu de propaganda impresa i abolició de les subvencions automàtiques dels partits que depenen dels resultats electorals

10_independència de vot de tots els parlamentaris: el partit polític no com un cotilla de la veu popular sinó com una agrupament ideològic dels seus integrants; el diputat es deu al votant i no al partit

11_oficina anti-corrupció depenent del síndic de greuges, perquè el ciutadà pugui denunciar pràctiques corruptes dels servidors públics sense por a represàlies.

-Justícia Catalana independent, ben dotada econòmicament, per tal que sigui eficaç i ràpida, però alhora amb uns mecanismes d'auto-regulació democràtics. En cas de DUI, el TSJC i altres alts càrrecs judicials hauran de jurar fidelitat al Parlament Català. La Justícia al servei del poble català i no com una màquina d'opressió o repressió dels ciutadans dissidents.

-El cos dels Mossos d'Esquadra sols deu fidelitat al Parlament Català.

-Tota dona que denuncii delictes sexuals tindrà dret a ser atesa de manera immediata per una agent de policia femenina o per un agent masculí especialitzat o amb preparació i sensibilitat en delictes sexuals.

-Les policies i els efectius de l'exercit de l'EE establerts en territori català deuen la seva fidelitat al parlament català; en cas de DUI, passaran a ser servidors públics catalans.

-Els sindicats han de ser al servei dels treballadors i, per tal que això sigui possible, s'hauran d'auto-finançar amb les quotes dels treballadors afiliats. Aquestes quotes lliures dels treballadors desgravaran fiscalment el 100% del seu import.

-En lloc de subvencionar directament el sector econòmic de la Cultura Catalana (òbviament en llengua catalana o aranès), la qual cosa pot fer minvar la llibertat creadora, cal fer-ho indirectament. Primer de tot, facilitant espais públics i publicitat gratuïts. Segon, abolint l'IVA cultural o aplicant l'IVA més baix possible, el dels productes essencials.

-Els diaris i medis de comunicació audiovisual, com a 4rt poder republicà, no seran subvencionats directament, la qual cosa els converteix en aparells de propaganda dels partits. La llibertat de premsa és fonamental per evitar que els medis i premsa es converteixin en màquines de deformar la realitat en lloc d'informar. Com a 4rt poder republicà que son, estaran sotmesos a un règim disciplinari per tal d'evitar les manipulacions malintencionades de la veritat. Com a 4rt poder republicà hauran de facilitar l'accés dels ciutadans quan vulguin ser escoltats. El dret a una informació veraç és tan important com el dret a l'educació i el dret a la salut.

-El català com a l'única llengua oficial del país. L'aranès-occità seguirà sent l'única llengua co-oficial a la Vall d'Aran.

-Recuperar i mantenir en bon estat tots aquells documents històrics i obres d'art catalans que estiguin en mans estrangeres. Desenvolupar una llei de memòria històrica sense complexes i posar-la en pràctica.

-Potenciar el talent dels nous llicenciats i diplomats a Catalunya, per tal que no hagin de fugir a l'estranger, on actualment molts troben millors expectatives laborals. El nepotisme ha ser perseguit i penat, especialment quan es tracta de llocs de treball públics, on hi ha el deure afegit de l'exemplaritat. En cas d'irregularitats a l'hora d'escollir nous professionals, els aspirants podran impugnar el procés de selecció davant del síndic de greuges. El nepotisme no pot prevaldre per sobre dels mèrits professionals i acadèmics. Els investigadors han de rebre un sou digne equiparable al dels metges de família.

-Els professors universitaris han de ser considerats servidors públics i, com a tals, funcionaris a temps parcial o dedicació exclusiva.

-A tot immigrant nou se li facilitarà l'aprenentatge gratuït del català i se li exigirà uns mínims de coneixement de la llengua.

-L'atenció al refugiat no és cosa de les ONG, sinó una obligació més d'un estat democràtic. S'adequarà l'atenció al refugiat perquè sigui digna. S'exigirà als servidors públics catalans i a les autoritats europees el compliment íntegre de l'estatut del refugiat i l'accés a un cens europeu del refugiat perquè pugui ser re-ubicat en altres llocs del territori europeu amb més espai o per re-agrupament familiar. El refugiat tindrà dret a reivindicar els seus drets com a ciutadà davant del síndic de greuges i tindrà accés automàtic a les ONG que vetllen pels seus drets.

-Tota la gestió de la cura dels empobrits per les 2 crisis econòmiques serà assumida per la Generalitat, donat que és una vergonya de país que siguin fundacions privades, moltes d'elles vinculades a l'Església Catòlica i que viuen de donacions particulars, les que donen resposta a aquestes necessitats de primer ordre. En una república aconfessional no són recomanables les penyores amb l'Església.

-El canvi de sexe dels ciutadans transsexuals i la seva gestió psicològica seran assumides íntegrament pel CATSALUT.

-Desenvolupament ple d'una xarxa de salut psicològica pública paral.lela o complementària al sistema de Salut pública.

-Les Delegaciones del Gobierno de España a Catalunya passaran a ser considerades directament ambaixades o consolats espanyols amb seu a Catalunya.

-Els treballadors públics dels Ministerios del Reino de España passaran a ser incorporats a la funció pública catalana, però hauran d'assumir els codis de conducta del funcionariat republicà català.

Des d'aquesta plana web volem homenatjar a totes aquelles persones que lluiten dia a dia o que han lliutat per la sobirania de Catalunya.

Que millor que emprar els savis mots del nostre gran poeta Miquel Martí i Pol. El 2007 el poema Ara Mateix, em va inspirar el quadre del mateix nom i molt més que això. 

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Ara mateix (L'àmbit de tots els àmbits, part I), de Miquel Martí i Pol, 1980