Epitafi de'n Forges (mort l'any 2018)

Quienes me conocen saben de mis credos e idearios. Por encima de éstos, creo que ha llegado la hora de ser sincero. Es de todo punto necesario hacer un profundo y sincero ejercicio de autocrítica, tomando, sin que sirva de precedente, la seriedad por bandera.

Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes, con una huelga general, o echándonos a la calle para protestar los unos contra los otros. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.

Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan, alguien cuya carrera política o profesional desconocemos por completo, si es que la hay. Tan solo porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado  natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre, reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.

- Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.
- Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un solo presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.
- Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir, incluso, a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
- Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
- Mediocre es un país que tiene dos universidades entre las 10 más antiguas de Europa, pero, sin embargo, no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
- Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
- Mediocre es un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada –cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.
- Mediocre es un país en cuyas instituciones públicas se encuentran dirigentes políticos que, en un 48 % de los casos, jamás ejercieron sus respectivas profesiones, pero que encontraron en la Política el más relevante modo de vida.
- Es Mediocre un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
- Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.
- Es Mediocre un país, a qué negarlo, que, para lucir sin complejos su enseña nacional, necesita la motivación de algún éxito deportivo.
 

ANTONIO FRAGUAS DE PABLOS (FORGES)

17/1/1942 - 22/2/2018

LLIBERTAT

Per parlar d'EspaÑa, hem de parlar de la llibertat, l'aliment més bàsic de l'ànima, que el país veí s'entesta en continuar negant-nos després de més de 500 anys. Què millor que emprant els mots del nostre gran poeta Enric Casasses, amb el seu llenguatge sintètic i punyent. El seu poema "a pes de braços", publicat per Clara Ponsatí a "Molts i ningú" (Editorial La Campana, 2022)

no es pot forçar
ningú ningú
a haver de viure
així o aixà,

i és que no es pot,
la llibertat
és impossible
d'eliminar

perquè rebull
al moll de dins
de lo més íntim
del teu cervell,

ella és l'alè,
vital, la font
que fa que rutlli
el ser tu tu.

A pes de braços, de l'Enric Casasses.

“Davant la llei”, de Franz Kafka

Video en alemany (auf Deutsch)

Davant la llei hi ha un guardià. Un llaurador es presenta davant d’aquest guardià, i sol·licita que li permeta entrar a la Llei. Però el guardià contesta que per ara no pot deixar-lo entrar. L’home reflexiona i pregunta si més tard el deixaran entrar.

-Potser -diu el guardià- però no per ara.

La porta que dóna a la Llei està oberta, com de costum; quan el guardià es fa a un costat, l’home s’inclina per espiar. El guardià ho veu, se somriu i li diu:

-Si el teu desig és tan gran fes la prova d’entrar malgrat la meua prohibició. Però recorda que sóc poderós. I només sóc l’últim dels guardians. Entre saló i saló també hi ha guardians, cada un més poderós que l’altre. Ja el tercer guardià és tan terrible que no puc ni mirar-lo.

El llaurador no havia previst aquestes dificultats; la Llei hauria de ser sempre accessible per a tothom, pensa, però al fixar-se en el guardià, amb el seu abric de pells, el seu nas gran i aguilenc, la seua barba negra de tàrtar, clara i negra, decideix que li convé més esperar. El guardià li dóna un escambell i li permet seure a un costat de la porta.

Allà espera dies i anys. Intenta infinites vegades entrar i fatiga al guardià amb els seus precs. Sovint el guardià conversa breument amb ell, li fa preguntes sobre el seu país i sobre moltes altres coses; però són preguntes indiferents, com les dels grans senyors, i, finalment sempre li repeteix que no pot deixar-lo entrar. L’home, que s’ha proveït de moltes coses per al viatge, sacrifica tot, per valuós que siga, per subornar al guardià. Aquest accepta tot, en efecte, però li diu:

-Ho accepte perquè no cregues que has omès cap esforç.

Durant aquests llargs anys, l’home observa gairebé contínuament al guardià: s’oblida dels altres i li sembla que aquest és l’únic obstacle que el separa de la llei. Maleeix la seua mala sort, durant els primers anys audaçment i en veu alta; més tard, a mesura que envelleix, només murmura per a si. Retorna a la infància, i com en la seua acurada i llarga contemplació del guardià ha arribat a conèixer fins a les puces del seu coll de pell, també suplica a les puces que l’ajuden i convencen al guardià. Finalment, la seua vista s’afebleix, i ja no sap si realment hi ha menys llum, o si només l’enganyen els seus ulls. Però enmig de la foscor distingeix una resplendor, que sorgeix inextingible de la porta de la llei. Ja li queda poc temps de vida. Abans de morir, totes les experiències d’aquests llargs anys es confonen en la seua ment en una sola pregunta, que fins ara no ha formulat. Fa senyals al guardià perquè s’acoste, ja que el rigor de la mort comença a endurir el seu cos. El guardià es veu obligat a ajupir-se molt per parlar amb ell, perquè la disparitat d’alçàries entre ambdós ha augmentat força amb el temps, per detriment del camperol.

-Què vols saber ara? -pregunta el guardià-. Ets insaciable.

-Tots s’esforcen per arribar a la Llei -diu l’home-; Com és possible llavors que durant tants anys ningú més que jo pretenguera entrar?

El guardià comprèn que l’home està per morir, i perquè els seus defallents sentits perceben les seues paraules, li diu a l’orella amb veu atronadora:

-Ningú ho podia pretendre perquè aquesta entrada era solament per a tu. Ara vaig a tancar-la.

Comentari:

Fa molts anys que vaig llegir aquest relat breu d'en Kafka per primer cop i des de les hores sempre m'ha cridat l'atenció aquesta porta oberta que el llaurador no sap aprofitar mai, després romandre oberta durant anys, i precisament oberta sols per a ell. L'alliberament de les persones demana un esforç. De fet, moltes portes es troben obertes però no les sabem aprofitar per por, mandra, manca de seny o simplement per mala sort. Erich Fromm escrigué "La por a la llibertat", on considera que la por a ser lliures és la base perquè els poders estatals o supraestatals s'incrustin en la societat i acabin esdevenint dictadures. La por paral.litza i ens pot fer massa vulnerables als poders deshumanitzats.

El primer pas per ser persones lliures, és superar aquesta por. En el cas català, la porta oberta es diu 1 d'octubre del 2017: si fem un nou esforç col.lectiu, aquesta porta ens durà indefectiblement a la llibertat com a Nació. Aquesta porta es manté oberta des de fa 5 anys de manera silenciosa i discreta. Es oberta de bat a bat i sols per a nosaltres, el Poble Català i ens espera perque la traspassem per un temps limitat: si novament ens posem dempeus com fa 5 anys, haurem fet justícia a 500 anys d'opressió immerescuda. No ens entretinguem en veure-li pusses al vigilant ni a sentir-nos petits davant de la seva sola presencia. Com més esperem, més por en farà. Fem la Independencia i ja està: Just Do It!

El somni de la raó genera monstres

"El Sueño de la Razón produce Monstruos", de Goya

La llibertat no és una necessitat vital o un anhel exclussiu de les persones, de la mateixa manera que no ho són les emocions ni els sentiments: les ànsies de llibertat són comuns a tots els éssers vius, i sobretot es palesen en els mamífers. En el moment que l'home, empès per la seva feblesa física natural, assolí la raó instrumental i es deslliurà del seu "pelatge animal", començà a tenir una visió utilitària de la realitat material i més tard fins i tot li semblà assolir una comprensió completa de la natura gràcies a l'anàlisi experimental. Però això despertà dins seu un sentiment nou, el del poder, degut a que podia exercir el domini no sols sobre l'entorn natural, sinó també sobre altres companys d'espècie i altres éssers "inferiors". Per tant, la racionalitat li permeté l'ús instrumental de la realitat, alhora que li despertà un nou sentiment, posterior a les ànsies de llibertat, el del poder.

Al llarg de la història, la societat humana ha demostrat ser incapaç d'enaltir els anomenats valors humanístics com la llibertat,  l'ètica i la justícia, fins al nivell més alt de les seves aspiracions. Sempre hi troba excuses per a deixar-les de banda o a un segon terme: per raó d'estat, per la pàtria, per Déu, per l'estat de guerra, per la crisi econòmica, per la pandèmia, o simplement per mandra o deixadesa. Cada nova fita en la conquesta d'un dret fonamental, com per exemple el sufragi universal, el dret a la vaga, la llibertat d'escollir parella, els drets dels homosexuals i dels transsexuals o els drets de la dona, és el resultat d'interminables anys de lluita. Ara bé, la seva laminació o abolició pot ser tant ràpida, com l'encesa del foc que destruí el Reichstag l'any 1933 o com va ser la primera reforma de la Constitución Española per fer possible la recent retallada de drets laborals, sols un cap de setmana, tot un rècord d'eficàcia burocràtica.

El poder es converteix en una maquinària implacable, als engranatges de la qual l'individu es sent indefens com el Sr K en el Procés de Kafka. Com deia Goya, el somni de la raó genera monstres: el poder és el diable que portem tots a dins, si sols seguim el dictat de la raó freda i deshumanitzada. Això ho saben molt bé les democràcies madures: és al poder a qui cal controlar amb d'altres "contra-poders", i no tant a l'individu. Ans al contrari, a aquest cal protegir-lo dels abusos de poder. Donat que l'humanisme i tots els anomenats valors humans, com els drets humans en realitat els trobem arreu de la natura i l'espècie humana es caracteritza per traïr-los de manera sistemàtica per la raó que sigui, potser en un acte d'humilitat, els hauríem de rebatejar com a lleis o valors ètics (naturals o universals). Potser hem de redescobrir-los com a axiomes insubornables, com intenten algunes religions no-alienants, o atorgar-los-hi la mateixa trascendència i inviolabilitat que tenen la teoria de la relativitat o les lleis de la física quàntica. Potser el terme humanisme i els seus derivats (humanitats, humanitari etc) no deixen de transpuar una supèrbia de la nostra espècie envers a les altres i paradoxalment per això mateix des del poder se'ls menysté amb condescendència i no se'ls respecta com el que realment són, l'aliment de l'esperit i la base d'una convivència igualitària. Potser el que ens passa és que aquests valors, en enaltir-los, els distanciem de la nostra realitat més immediata al món de les utopies i dels somnis, i no en fem un ús quotidià com és cuinar, rentar la roba, comprar o pagar els nostres deutes.

Perqué en un món més global que mai, no trobem solucions als problemes globals? El gran poder econòmic és una maquinària implacable que ho compra tot i que cerca sols el benefici econòmic d'uns pocs i no la solució dels problemes globals. Si els governs del món els deixem liderar per titelles de les corporacions multinacionals, no trobarem solucions per produir vacunes anti-covid19 per a tothom, reduir la natalitat dels països pobres, la deforestació d'extenses àrees del planeta, frenar el canvi climàtic, abolir l'explotació laboral infantil etc. Si seguim pel camí del capitalisme cec, despullat dels valors ètics, romandrem dins de l'espiral cap al totalitarisme, que s'aprofita de les febleses de les democràcies i de la por dels seus ciutadans per tal de tornar a enaltir el domini d'uns pocs sobre els altres i anihilar l'individu. La concentració de poder en grans mutinacionals que tontegen amb qualsevol partit polític permet recolzar i entronitzar mandataris curts de gambals, també en els anomenats païssos democràtics, veritables homes de palla esperpèntics, com són els polítics del "trifascio español".

La fal.làcia del feixisme o de l'ideari de la ultradreta rau en que és la versió més llaminera per a atraure les masses, perqué manipula el descontent de l'individu per a desviar la rebel.lia d'on hauria d'anar dirigida, contra el poder establert, per re-dirigir-la contra els drets d'altres individus, les minories, els febles. És el contrari de l'esperit democràtic. La democràcia és la base d'una convivència en pau i es fonamenta en el respecte de tots els individus, que tenen la seva veu principal al parlament, però també tenen tot un reguitzell d'institucions que vetllen pels seus drets. El feixisme parteix de la transgressió d'aquest principi democràtic, alhora que utilitza les seves febleses per a imposar-se i acabar finalment amb ell. Troba molts seguidors perquè és més còmode anar contra els drets humans d'altri, generalment els més febles, per descarregar la ràbia i la frustració, en lloc de fer-ho contra el fort, el poder establert. En realitat és l'opció política dels covards, perque tenen por de rebel.lar-se contra el poder. Però votant aquestes opcions ultradretanes, enforteixen encara més el poder dels governs alhora que permeten més laminació de les llibertats individuals, fins i tot la pèrdua dels seus propis drets. No sembla una actitud gaire intel.ligent per part d'aquests ciutadans.

Actualment tenim en el país veí un altre problema: que no hi ha veritables partits d'esquerra. Que la dreta s'agenolli davant de l'IBEX35, l'exèrcit, tribunals polítics i altres estructures d'estat putrefactes, és, fins a cert punt, comprensible, però que ho faci també el "Gobierno Español más izquierdoso de la historia" ratlla com a mínim el patetisme vergonyant, si no la més flagrant traïció al seu electorat. El nou líder socialista, el Presidente Pedro Sánchez, prometé "dignificar" la política i fer front a un líder de dretes "indecente". Per començar, el varen decapitar els seu propis correlegionaris de partit en una escena pròpia d'una xarlotada colpista, però en lloc de fer-se fort en el seu propi partit un cop superades les eleccions primàries i marginar o expulsar del partit als barons que blanquegen el franquisme i el terrorisme d'estat, com en Felipe González, acaba claudicant davant de tots els poders d'estat. "Vingué per reformar el sistema, però el sistema el reformà a ell". Ha estat incapaç de reunir una taula de diàleg que solucioni el conflicte Catalunya-Espanya, d'endagar una llei d'amnistia per tal d'asseure's d'igual a igual amb l'independentisme català, ni d'anul.lar des de la fiscalia general de l'estat els càrrecs contra els presos polítics. Això sí, blanquejar l'extrema dreta, agraïnt en seu parlamentària el seu suport a lleis socialistes, això sí que ho sap fer. Personatge de palla, que deixa l'electorat d'esquerres desemparat i lliurat a les mans de l'extrema dreta. Si no com es pot entendre la victòria electoral de personatges delirants com la IDA, que es permet encapçalar una desfilada militar el dia 2 de maig sense la presència del presidente español, tot un desafiament al seu poder presidencial i que als 2 dies rep l'aval de les urnes de la Comunidad de Madrid. Aquest presidente que venia a dignificar la política, ha acabat víctima d'un segon cop d'estat, ara més enllà de les files del seu propi partit, al més pur estil trumpista. Tot perquè ha jugat amb el poder sense tenir en compte els drets dels ciutadans, el poder pel poder: però en aquest terreny sempre hi guanya la dreta caciquil española, sobretot quan troba líders il.luminats com Franco, Aznar o la IDA, que saben jugar amb la manipulació màgica de la realitat. On et pensaves que et ficaves, Pedro? Si un vol domar el poder, n'ha d'anar ben vacunat i ha de tenir molt clar que és a aquest a qui ha de torejar i no al poble. El poder és el veritable enemic, no el poble. Sí, el somni de la raó genera monstres.

El Polsim Màgic: Text de Jordi Cuixart, Cançó de Pau Riba

enllaç:
https://youtu.be/thk3r8deJRA

▶️ ATENCIÓ!!!

INFORME FINAL DELS OBSERVADORS INTERNACIONALS DEL ESTADO ESPAÑOL.

JORDI CABRÉ I CARBÓ HA PUBLICAT AQUEST INFORME, QUE HA ESTAT CENSURAT PEL FEIXISME... PER SORT, AQUÍ EN TENIU UNA CÒPIA... 

L'nforme final dels observadors internacionals, demolidor per a l'Estado español... La plataforma International Trial Watch – Catalan Referendum Case ha presentat aquest dijous a Madrid el seu informe final sobre la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes, que conclou que el judici va vulnerar de forma "massiva" els drets humans. En concret, segons la plataforma, es va infringir el dret al principi de legalitat penal, a la llibertat, a la llibertat d'expressió, a la llibertat ideològica, a la reunió pacífica, a la participació política, a més del dret a un procés amb totes les garanties. L'informe s'ha elaborat fruit de la presència al judici de 62 observadors, 34 dels quals internacionals de 17 països diferents.

Observadors internacionals, ACN

Segons les conclusions del document, el judici al Suprem va suposar una "violació dels drets humans" recollits per tractats i convenis ratificats per l'Estat i que formen part del seu ordenament jurídic intern. "Es tracta d'una resolució clarament ideològica amb pretensió de substituir la necessària solució política del conflicte que es viu a Catalunya", assegura el document.

Així ho ha apuntat Anaïs Franquesa, representant del Centre Irídia per a la Defensa dels Drets Humans. Franquesa ha afirmat que la sentència "trenca clarament el principi de legalitat penal" que implica que la Llei "no és previsible per als condemnats". "Crida l'atenció que en 500 pàgines de sentència no s'arribi a descriure què és un alçament'", ha dit Franquesa, que recorda que els magistrats atribueixen als 9 empresonats delictes per aquest "suposat alçament" els dies 20 i 21 de setembre i 1 d'octubre del 2017.

"Criminalitzaciódel dret de protesta"

Segons Franquesa, "el fonament de la condemna" és que un delicte de desobediència "passa a ser sedició per atiar la ciutadania a participar a les mobilitzacions" La realitat, ha recordat, és que va ser una "mobilització pacífica" emparada en el "dret d'expressió i de manifestació" que no justifica la sentència de presó. "S'està criminalitzant el dret de protesta i violent el dret de reunió", ha afirmat, i per tant "la sentència vulnera dreta fonamentals que afecten a tota la ciutadania".

Vulneració del "principi de legalitat"

Belén de las Nieves Caballero (Asociación Libre de Abogadas y Abogados) ha recordat que aquest judici "no afecta només els líders independentistes" sinó "a l'exercici dels drets de reunió pacífica i d'expressió". Segons Caballero "s'ha atacat un dels principis bàsics de qualsevol Estat de dret que és el principi de legalitat" perquè "s'ha fet quadrar un delicte com el de sedició amb conductes que simplement exercien el dret de manifestació pacífica". Això, ha dit, afecta qualsevol altre tipus de moviment.

"Dubtes greus sobre la imparcialitat" dels magistrats

El president d'Advocats Europeus Demòcrates (AED), Robert Sabata, ha denunciat que "s'han produït vulneracions molt clares" sobre el dret a tenir "un procés just", començant pel fet que el judici "s'hauria d'haver generat a Catalunya" perquè els fets no tenien cap efecte a la resta de l'Estat. El tribunal, ha afirmat, va fer "una interpretació expansiva" de la seva competència i ha vulnerat a més el dret a "segona instància". "En el fons els jutges no eren tercers, sinó part interessada" i existeixen "greus dubtes sobre la seva imparcialitat", ha sentenciat abans de recordar també la pressió mediàtica i el fet que el president del Tribunal, Manuel Marchena, evités que es veiessin els vídeos que desmentien els testimonis de les acusacions, fet que va provocar "indefensió material".

A més, segons Sabata, no només hi havia com a acusació popular "un partit feixista", sinó que hi va haver un tracte discriminatori dels testimonis de les defenses i els de les acusacions.

L'AUCA DE L'HOMENET DEL BIGOTET

¿Por qué España no es una democracia?

LINK DE L'ARTICLE ORIGINAL:

https://t.co/9uOKSLb2Pk

Para los amantes de las series históricas, una recomendación. Hořící keř es una miniserie checa de HBO que evoca la corrupción moral y la miseria política y judicial de la antigua Checoslovaquia durante el período de la dictadura comunista. En enero de 1969, Jan Palach, un joven estudiante de historia, se prende fuego en el centro de Praga como protesta ante la ocupación soviética producida meses atrás, y la falta de libertad y perspectivas en un país sin esperanza. Para evitar que el hecho desencadene una protesta generalizada que cuestionara el orden impuesto por los tanques soviéticos meses atrás, algunos dirigentes del régimen se dedican a inundar con mentiras el hecho y las circunstancias que lo rodean. Los tres capítulos del drama se centran entonces en seguir la denuncia que interpone la madre del protagonista, y el juicio posterior, contra los altos cargos del partido que han difamado la memoria de su hijo, y relatan cómo el estado utiliza las más variadas artimañas jurídicas, maniobras políticas, deformación periodística, presión al entorno para hacer fracasar la querella y aprovechar todo ello para reprimir a la disidencia. La serie, dirigida por la cineasta Agnieska Holland muestra con detalle en qué consiste una dictadura. Bajo una apariencia de legalidad, de separación de poderes, de una Constitución que define al estado como “popular”, y “democrático” que presume de retórica de igualdad y valores socialistas, se oculta una camarilla que actúa de manera arbitraria, utilizando todos los mecanismos del estado para mantener unos intereses, más de grupo que de clase.

Mirar Hořící keř puede resultar un buen ejercicio para comprender por qué España, aunque se parapete tras una constitución de grandes principios y escasos resultados, exista una apariencia de separación de poderes o forme parte del club de países europeos, no es una democracia. No es difícil establecer paralelismos entre la dictadura checa de los sesenta y el “estado de derecho” español actual. Convendría releer las obras de Milan Kundera o Václav Havel para comprendernos mejor a nosotros mismos. Los juicios contra el procés parecen filmados por una Agnieska Holland, cineasta polaca, que sabe perfectamente lo que es vivir bajo una dictadura fundamentada en el miedo, la represión, y por encima de todo, la mentira. Pero incluso el propio Pablo Iglesias, una especie de líder de la oposición moderada al régimen, sabe lo que es estar vigilado por la policía política, como lo era Havel, monitorizado por los servicios (no tan) secretos. O basta contemplar la impunidad de una ultraderecha que puede agredir físicamente a ciudadanos sin que ninguno de ellos tenga que pasar ante un juez mientras personas que han participado en protestas pacíficas, han sido perseguidos, difamados, multados, encarcelados, exiliados o confinados, sin pruebas, sino por presiones extrajudiciales (a menudo muy reales), como es el caso de Tamara Carrasco o diversos músicos o activistas sociales.

Pero no nos engañemos. España no ha sido nunca una democracia. Lo que pasa ahora es que van cayendo las máscaras. Lo que llaman “Régimen del 78” fue la continuidad del franquismo por otros medios, aunque probablemente, hace veinte años, incluso trenta, no haríamos esta afirmación. La diferencia es que en estos momentos la disidencia al régimen es mucho más consistente y numerosa, y es por ello que las fuerzas oscuras del estado profundo están abusando de la represión con el objeto de defenderse ante quienes cuestionan un statu quo crecientemente frágil. Simplemente hay que ver cómo han reaccionado desde principio de siglo ante la presión de quienes reivindican la memoria histórica, el interesante (y aún poco y mal analizado), policialmente infiltrado y violentamente reprimido 15-M, la emergencia de una fuerza como Podemos (contrarestado por la operación de estado de Ciudadanos), la enmienda a la totalidad que presenta el independentismo, y la aparición creciente de un nuevo republicanismo. Décadas atrás, la de los ochenta o los noventa, la represión arbitraria era igual de injusta, aunque con menor extensión e impacto que en la actualidad. Para poner un ejemplo, en el año 1981 ponerse tras una pancarta que pusiera “independencia” en Barcelona desató decenas de detenciones y maltratos policiales. Lo mismo sucedió en los días previos a las olimpiadas de 1992, cuando decenas de activistas políticos fueron encarcelados y torturados con cargos inventados. Estos días estoy leyendo el borrador de unas interesantes memorias del intelectual y catedrático de ecología (y opositor antifranquista) Joan Martínez Alier que fue detenido en aquel mismo año por preparar una campaña de denuncia del genodicio indígena durante los fastos del Quinto Centenario.

España no es una democracia. Y voy a exponer algunas razones que así lo refuerzan.

Uno. El régimen actual viene viciado de origen a partir de una monarquía impuesta

No es ningún secreto que la continuidad entre franquismo y Constitución se personalizó en la forma del Borbón. Un Borbón blindado ante la crítica y la ley que disfruta de una impunidad insostenible a partir de las evidencias de comportamientos familiares discutibles, incompetencia profesional, falta de neutralidad, y la evidencia creciente de interferir en el gobierno o a expresar simpatías por la ultraderecha. Se trató de una continuidad legal dictada a partir de la propia ley franquista de sucesión y las voluntades testamentarias del dictador. La propia Constitución sirvió para ordenar la caótica legislación franquista incorporando buena parte del contenido de las Leyes Fundamentales. La monarquía impuesta se aseguró la jefatura perpetua del estado evitando un referéndum, que, a partir de las revelaciones del presidente Suárez, hubiera resultado adverso. Desde un punto legislativo y político se trató de preservar la brutalidad de la dictadura y amparar sus crímenes -especialmente mediante la Ley de (auto)amnistía. En otros términos, respecto al equilibrio de poderes entre vencedores y perdedores de la guerra, el régimen del 78 es la actualización del 39. La no reparación ni el proceso a los crímenes (y criminales) de guerra es muy indicativo de lo que sucedió después. La principal obsesión de la “democracia” fue mantener intacto el poder, influencia y privilegios de aquellos sectores beneficiarios del franquismo. Es por ello que se dejaron intactos los cuerpos represivos, especialmente las fuerzas armadas, del orden y la judicatura, aunque también del eclesiástico o el mediático.

Dos. Existe una clamorosa ausencia de cultura democrática

El daño inflingido a la sociedad española tras cuatro décadas de dictadura fue tan profundo que condicionó la capacidad de regenerarse. La represión hasta los cimientos de la disidencia, el orden a partir del miedo, fabricó generaciones de españoles, como decía la canción de Jarcha, obedientes hasta en la cama. El franquismo sociológico, que acabó creyéndose la propaganda de que el precario bienestar era fruto del desarrollismo del régimen, acabó siendo un freno para enjuiciar los crímenes del franquismo, el “Holocausto español”, en términos del historiador británico Paul Preston. En cierta manera, la sumisión de la población española ante la creciente involución de estos últimos años, y el apoyo, por acción u omisión a la represión en el País Vasco o Cataluña demuestra hasta qué punto está interiorizado el autoritarismo dentro de la propia sociedad, cada vez más parecida a los campesinos miedosos y maltratados en los Santos Inocentes de Miguel Delibes. El comportamiento electoral, apoyando a quienes pretenden más nacionalismo (español, por supuesto), más represión, más involución, a pesar que el paro, la precariedad y la pobreza, correlacionada por las desiguales relaciones de clase, es un buen barómetro que explica hasta qué punto está interiorizada una cosmovisión jerárquica del país. Pero incluso, la idea que la democracia es un mecanismo para que las mayorías se impongan a las minorías también es una muestra de hasta qué punto el autoritarismo está instalado en los subconscientes. La democracia sirve para gestionar los conflictos en base al pacto y compromiso, buscando consensos y realizando cesiones mutuas para llegar a soluciones. Pero esto no parece estar sucediendo.

Tres. Mecanismos nada sutiles de censura y silenciamiento de la disidencia

Como sucedía con la dictadura checoslovaca, intentar disentir ante la represión en Cataluña, el País Vasco, o cuestionar la impundad de los crímenes del franquismo resulta arriesgado. Hay decenas de casos de mecanismos, no siempre sutiles, de represión. Algunos ejemplos. Durante las manifestaciones anticatalanas a raíz del retorno de los documentos de la Generalitat del archivo de Salamanca durante 1995, a los escasos columnistas de la prensa local que comprendían los motivos de los catalanes,… se les cerraron para siempre las páginas de los medios. Muchos de quienes cuestionaban la política represiva en el País Vasco fueron procesados por “apología del terrorismo”. Jueces, como el mismo Garzón, que intentó investigar los crímenes franquistas, fueron expulsados de la judicatura, así como tantos otros que tocaron elementos sensibles. Seis chavales que participaron en una manifestación en Madrid, en apoyo al referéndum del 1 de octubre están siendo procesados. Algunos de los actos organizados en apoyo de los independentistas en el estado, han sido prohibidos (a diferencia de lo que sucede con los actos ultras). Diputados como Joan Tardá, no podían hacer vida normal en Madrid, porque eran habituales los incidentes en el que le increpaban o amenazaban por su condición de republicano. Los militares que se han atrevido a denunciar el franquismo de sus superiores, han sido apartados. Periodistas que han destapado escándalos de corrupción, están siendo asediados por grupos mafiosos o las propias fuerzas policiales. Ser un disidente en España, cuando se atacan los intereses de los herederos franquistas es un ejercicio arriesgado…. como sucedió con aquellos que apoyaron a la madre de Jan Palach en su búsqueda de justicia.

Cuatro. Impunidad del franquismo

El Régimen del 78 se construyó para salvaguardar el viejo orden del 39. Como explicaba el falangista Antonio Labadie en 1974 ante la incertidumbre de los cambios que se avecinaban, “defenderemos con uñas y dientes la legitimidad de una victoria que es hoy patrimonio de todo el pueblo español”. Y, visto lo visto, el búnker se ha salido con la suya. Ni un solo franquista juzgado. A pesar de que España es el país, tras Camboya, con el mayor número de desaparecidos, el estado solamente ha servido para obstaculizar cualquier política de memoria y reparación. El Valle de los Caídos sigue siendo un lugar de peregrinaje ultra, en el que se difunden los valores de la violencia y el fascismo. De hecho, el fascismo es legal, en este país. Ni siquiera la democracia sirvió para extraditar a decenas de criminales nazis buscados internacionalmente, como el belga León Degelle, tras 46 peticiones de Bruselas, quien murió plácidamente en 1994. Pero a todo ello hay que añadir que, tras la ley de autoamnistía de 1977, decenas de crímenes cometidos por la ultraderecha o casos de torturas protagonizadas por fuerzas policiales, o bien se han mantenido en la impunidad, o bien han gozado de indultos sistemáticos. Es evidente que así no puede construirse ninguna democracia. Porque, en el fondo, lo que sucede, es que la vida de los españoles sigue afectada por los crímenes del franquismo que la Transición no pudo corregir. Sin justicia, ni igualdad, no es posible ninguna democracia.

Cinco: una corrupción sistémica y amparada

Ligado a todo ello, debe decirse que el franquismo sirvió, sobre todo, para otorgar impunidad a los beneficiarios de 1939, y ello se concretó en poder robar a manos llenas (todavía está por resolver las incautaciones sistémicas, con ejemplos tan palmarios como el caso del Pazo de Meirás) que hace que toda España sea el botín de guerra de los franquistas. La corrupción, amparada a través de relaciones privilegiadas con el poder, que fue sistemática con el régimen, perduró con lo que llamaron democracia. El enriquecimiento ilícito, a partir de los contactos con las altas esferas, especialmente en una promiscuidad entre poder político, económico, jurídico y administrativo prosiguió sin demasiados problemas. El caso Nóos, sin ir más lejos, resulta muy ejemplificador de cómo el tráfico de influencias en las altas esferas permitía hacer del erario público el cajero automático de determinadas élites blindadas. Pero, sobre todo, la cultura de la impunidad se instaló de tal modo que el nepotismo y la endogamia de espacios com el jurídico, el diplomático, la alta administración, y las puertas giratorias con un IBEX 35 plagado de sagas franquistas hacía del estado el patrimonio de unas pocas familias. Para acabar de rematar, los nietos y biznietos de los franquistas ni siquiera sienten rubor en exhibir másteres y títulos universitarios que todos sabemos que son ficticios. Tal es el nivel de arraigo del “no sabe usted con quien está hablando” en la cotidianidad hispánica.

Seis. Unos medios de comunicación escasamente plurales

España es aquel país en el que los hechos y el relato periodístico no guardan ninguna relación, incluso más allá de las mentiras corrientes, sino que a menudo la prensa española explica cómo los hechos deberían haber ocurrido según las líneas de partido. Esta afirmación, redactada por Georges Orwell durante la guerra civil, podría aplicarse en el momento actual. En una sociedad profundamente dividida y sin tradición democrática, la información es pura trinchera. En las últimas décadas se pasó de un analfabetismo funcional generalizado, fruto de la ausencia de políticas educativas durante el franquismo, a un analfabetismo mediático, propiciado desde las cadenas televisivas generalistas. El franquismo creó un modelo propagandístico fundamentado especialmente en el monopolio informativo en el audiovisual, que no pudo transformarse durante la etapa constitucional. En la actualidad se ha pasado a un oligopolio en el que los grandes medios están vinculados a un poder económico endogámico en el que grandes grupos de comunicación son cadenas transmisoras de los intereses de unas élites autoritarias. Lo hemos podido comprobar en estos últimos años, en los que, por ejemplo, se ha criminalizado no solamente el mundo abertzale -con unas estructuras de debate profundamente asamblearias y deliberativas-, sino al 15M o un independentismo catalán que proviene de una sociedad civil altamente organizada, autogestionada y profundamente democrática y plural, pero que los medios presentan como una mezcla entre Corea del Norte y Leni Riefenstahl, en base a la más burda manipulación mediática, y atizando el odio en términos parecidos a la televisión yugoslava en los meses previos a su dramática desintegración. Precisamente las televisiones y los medios han trabajado en las últimas décadas para ofrecer una imagen de una España uniforme que no se corresponde con la realidad, escondiendo, para poner un ejemplo, a los diez millones de catalanohablantes del estado, confinando el euskera o el gallego a los márgenes del sistema mediático, o inventándose hechos, como decía Orwell, que deberían encajar con los prejuicios propios. Y ya sabemos que sin medios libres y plurales, no puede haber democracia.

Pero incluso, se ha silenciado a aquellas voces incómodas y discrepantes, o se ha sancionado a quienes, mediante rigurosas investigaciones, han puesto sobre la mesa verdades incómodas. El periodista Xavier Vinader fue perseguido y exiliado tras denunciar la guerra sucia en el País Vasco. Las investigaciones recientes sobre los títulos académicos ficticios de dirigentes del PP, sobre el Bar España, redes de corrupción o sobre el robo de niños por parte de instituciones afines al régimen han comportado diversos dolores de cabeza a sus autores, más que necesarios Pulitzer con los que deberían haber sido premiados.

Siete. Una policía política y, peor aún, la incapacidad de reacción de la sociedad española

Las revelaciones sobre la infiltración y seguimiento a Pablo Iglesias por parte de la policía española es la punta del iceberg. Las fuerzas del orden parecen más preocupadas para montar maniobras de descrédito y asedio sobre la oposición y la disidencia que a perseguir los muchos y variados crímenes cometidos por aquellos que poseen un exceso de poder. Antes de hablar de Iglesias, muchos desconocen las diversas maniobras, en base a la fabricación de pruebas falsas para desacreditar al alcalde Xavier Trias, los seguimientos ilegales al independentismo catalán, el inexplicable papel (porque no se permite explicar) de los servicios secretos en los atentado yihadista en Barcelona en agosto de 2017, las maniobras para erosionar la sanidad pública y tantos otros muchos escándalos que no han suscitado la más mínima reacción de la opinión pública española. Que incluso han contado con el boicot televisivo, a pesar de su extraordinaria audiencia y veracidad. En España hay varios watergate cada año, y pocos reaccionan. Y eso es impropio de unas democracias. Es terrible, que como en el caso de Jan Palach, la policía sirva para evitar que la gente reaccione, para preservar un orden que está bastante claro que va en contra del interés común.

Ocho. Control casi absoluto del franquismo en instituciones clave

Cosa evidente en la genealogía de las élites del estado y objetivables en la presencia de la iglesia católica (que, a diferencia de lo que sucede en el mundo, no está siedo investgada ni condenada por abusos, robo de niños, explotación,…) las empresas del IBEX 35, la judicatura (en la que no se duda a apartar a los jueces díscolos que “meten las narices donde no deben”), el alto funcionariado del estado, el ejército, las fuerzas de seguridad, así como la connivencia con una ultraderecha que, a pesar de centenares de actos delictivos, parecen poseer una extraña inmunidad (a diferencia de activistas pacíficos)

Nueve. Hegemonía de sus símbolos

No. La bandera rojigualda, el himno, la monarquía, o determinadas tradiciones, no son los símbolos de todos los españoles, sino la de la España del 39. Ha habido una política de imposición y apropiación de unos símbolos que no buscan el consenso, sino la escenificación de la victoria del franquismo, hasta tal punto que buena parte de una izquierda cobarde y acomplejada los está asumiendo como propios. Lo más lógico sería replantearse una nueva simbología que debería ser debatida y consensuada. Pero ello no es así. Precisamente la incomodidad de sociedades radicalmente antifranquistas como la vasca y la catalana, no las aceptan. Y resulta mucho más simple reivindicar los propios que intentar cambiar aquellos que representan una España poco fraterna, y en cambio tan hostil que no duda de ser el complemento cromático y musical del “a por ellos”. No es ningún secreto que buena parte de la cohesión nacional se fabrica a partir del enemigo exterior o interior. Pero esta es una identidad tóxica, fundamentada en el odio y el desprecio. Y el odio y el desprecio son sentimientos de los que se alimentan las dictaduras. Una democracia busca el acuerdo, el consenso. Nadie debería tener miedo a construir unos símbolos aceptados por todos, pero también estructurar el territorio y la sociedad a partir de nuevos acuerdos. Desgraciadamente la visión uniformista de España, concretada en sus símbolos excluyentes, acabará por disolverla, porque, al fin y al cabo, la exhibición de la rojigualda es una manera de resistirse a una solución pactada, es decir, a una solución democrática.

Diez. Cataluña y el jucio farsa

En sus estudios sobre audiencias y redes sociales, el analista Joe Brew destacaba el escaso interés que está suscitando entre la opinión pública española el juicio contra los independentistas en el supremo. Se ve claro que para la mayoría, la vergüenza de una farsa retransmitida en la que la sentencia ya está redactada, los testimonios de la acusación están abiertamente falseados, se vetan testigos pruebas clave de la defensa están dejando la imagen pública de España a la altura de Arabia Saudí. Pero aún así son pocas las voces que se alzan ante tamaña injusticia. En cierta manera, el juicio contra los independentistas es un acto supremo de prevaricación, no únicamente desde un punto de vista administrativo, sino, sobre todo, moral. En las dictaduras, todos callan ante la injusticia. En las democracias un conflicto tan serio como el de Cataluña estaría tratándose mediante el diálogo, siempre incómodo, siempre difícil, siempre insatisfactorio, pero inmensamente más práctico que producir una ruptura irreparable que acabará volviéndose en contra de quienes detentan el poder.

Conclusión

Seguramente, este artículo generará no poca indignación entre quienes prefieren vivir con los ojos vendados. Como Borrell, muchos se desgañitarán afirmando que España es una democracia ejemplar. Pero como reza el proverbio, “dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”. Las autoridades de la Checoslovaquia comunista no se cansaban de describir el paraíso en la tierra, el mejor de los mundos posibles que representaba su república democrática y popular. Entonces, ¿por qué tenían que atacar a quienes defendían la honorabilidad del gesto del joven Jan Palach? España no es una democracia. Y no lo será hasta que se sacuda de encima la tóxica herencia franquista; la de las instituciones, pero aún más importante, la que todavía impregna el subconsciente de millones de españoles.

Judici polític del 2019 (TS)

No és casualitat que el mateix dia que el Parlament Europeu aixeca la immunitat dels eurodiputats Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín, un de tants trubunals del "Sistema Judicial Político Español" (SJPE) revoqui el tercer grau als presos polítics a casa nostra.

Tan sols 24h després d'haver tancat el darrer col.legi electoral del 14F, la Fiscalia havia presentat recurs contra el tercer grau dels presos polítics i tots ens n'alegràvem però alhora ens preguntàvem perquè. Ara ho sabem: el SJPE volia condicionar el vot dels europarlamentaris, volia garantir els vots favorables a aixecar la immunitat dels nostres més insignes polítics exiliats. Per tant, el SJPE ha fet pam i pipa al Parlament Europeu, manipulant el resultat del ple parlamentari. Mentre els eurodiputats reflexionaven sobre el seu vot, mantenien als presos polítiics en semi-llibertat perque semblés que el SJPE respecta les normes de l'estat de dret. Quina "intel.ligència" castellana al més pur estil de la "picaresca española".

Aquestes manipulacions de l'EE amb el seu braç judicial, el SJPE, recorda a aquella majoria parlamentària del NSDAP (partit nazi) del 44% que el 1933 va catapultar a Adolf Hitler a la presidència de la Weimarer Republik. A partir de les hores, el dictador (a semblança de Juli César) va començar a anihilar les institucions democritiques del país. Això la majoria d'alemanys ho recorden molt bé i saben el que va significar el 3r Reich per al Centre d'Europa i la resta del Món i, per això, tenen molt clar que amb l'estat de dret no s'hi juga.

Aquesta enganyifa de manipular el vot dels eurodiputats i revocar el 3r grau pocs minuts després de saber-se el resultat de les votacions del ple europarlamentari, a l'EE no li sortirà gratis: haurà obert els ulls a més d'un eurodiputat, que pocs minuts després d'emetre el seu vot en contra de la immunitat parlamentària, haurà lamentat haver-ho fet, en fer-se palesa l'estafa espanyola als eurodiputats. L'error del SJPE és no haver esperat uns dies més per tal que no es notés tant. A més a més, l'EE està aconseguint que poc a poc la qüestió catalana centri cada cop més el debat en les institucions europees. L'EE està fent el més espantós ridícul davant del Món sencer i els peons no se n'adonen: el "virus" del constucionalisme els cega. Llàstima que no hagin descobert el remei antivíric que es diu democràcia, que vol dir escoltar la veu del poble a través de les urnes i segueixin emprant els remeis medievals de les "cloacas limpiadoras". Això ha estat una batalla guanyada per a l'EE, però generarà una animadversió de les institucions i de l'opinió pública europees, i per tant, a la llarga o a la curta, significarà la victòria del moviment sobiranista català.

Mentre els 3 partits independentistes estan pactant el nou govern de la Generalitat, després d'una victòria independentista més clara que mai (74 de 135 escons, 52% dels vots). Aquests darrers moviments del lawfare espanyol haurien de reforçar també la unió dels 74 escons.

Copyright © 2021 jurgensotorrino.com

No a l'espiral de violència als carrers. La violència al carrer centra el debat públic, desviant l'atenció de les reivindicacions que la motiven.

Càrrega de la Policia Nacional contra 
votants del referèndum del dia 1-O (2017)

La violència genera més violència. Dins d'una democràcia, mai és justificable, excepte si és en legítima defensa. El monopoli de la violència el tenen l'exèrcit i la policia (el 1r en defensa contra enemics exteriors i la 2a contra enemics interiors).

El desencadenant de la violència pot ser la frustració, un desequilibri mental, un robatori o una reacció contra una agressió aparentment no violenta etc etc. Sovint és una reacció automàtica, fruit d'una emoció forta i sense haver reflexionat. Sempre val la pena comptar fins a tres, per a abaixar la ira o la ràbia i  poder pensar si val la pena abans de posar-la en pràctica. Sempre arribarem a la conclusió que no val la pena. A més a més, sovint la reacció al nostre acte ens posa més en perill a nosaltres mateixos perquè no hem calculat bé les nostres forces. De fet, podem generar una mena d'espiral d'acció i reacció. Molts conflictes bèl.lics han començat d'aquesta manera: un conat de violència (de vegades una fotesa), a la qui ningú ha sabut posar fre, s'escampa com la pólvora.

El camí de la violència és d'efectes incontrolables, però si l'inciem, hem de ser-ne conscients. Mai és una eina de combat democràtic perquè la violència mateixa acaba centrant la dinàmica del conflicte i no els motius del debat. Fora del parlament i d'altres camins institucionals el combat democràtic també ha de ser pacífic, fent ús de la resistència passiva,  proclames, manifestacions etc. Per tal de solucionar els problemes col.lectius, sobre tot si són complexes, cal pau, perquè així imperi l'ús de la paraula, és a dir, que ens puguem centrar en la dialèctica del debat: enraonar i escoltar per poder raonar. D'aquesta manera potser puguem convéncer. Difícilment podrem véncer per l'ús de la força, si som una minoria. I en qualsevol cas, per més justificada que sigui la causa, la via violenta la deslegitimirà.

Ens agradi o no, com tot país democràtic, Catalunya necessita una policia per garantir la pau al carrer. Podem estar contents que tinguem una policia pròpia, els Mossos d'Esquadra. Ells són els dipositaris de l'única violència permesa en un estat democràtic, que és la legítima defensa envers uns ciutadans que l'estan exercint. Si l'agressió és verbal, aquesta no pot ser considerada violència i hauria d'estar emparada pel dret a la llibertat de manifestació i d'expressió. Però inclús l'agressió verbal genera un estat d'emocions negatives que no ajuden a solucionar els problemes perquè no ens deixen ranoar correctament: per això és tan lamentable sentir crits i insults en un parlament, perquè palesen una manca de respecte a l'opositor i una manca de intenció de solucionar els problemes per l'ús de la raó i, al cap i a la fi, una manca de respecte als ciutadans a qui representa. El parlament, temple de la paraula, esdevé circ de la vergonya. Potser per això, molts ciutadans, farts de veure aquest espectacle, es senten interpel.lats a manifestar-se al carrer.

En un estat democràtic, l'únic límit a l'agressió, és passar de les paraules als fets. Si comencem amb violència física, l'estat autoritza a la policia a posar-hi fre. Els metges tenim el monopoli de la violència física o química amb finalitat terapèutica, igual que la policia en té el monopoli de l'ús de la violència amb la finalitat de garantir la seguretat ciutadana. Però no de qualsevol manera. Igual que els metges, els policies tenen uns codis de conducta molt rigurosos per evitar posar en perill els altres drets dels ciutadans. Si un cirurgià, en lloc d'operar un malalt per a guarir-lo, ho fes tan sols mogut per lucrar-se o per plaer, estaria cometent un delicte de lesions, o inclús assesinat, si aquest acabés morint. Per tal que aquesta agressió al cos del malalt pugui ser considerada un tractament quirúrgic, l'hem de deixar en mans d'un expert, el cirurgià. No solament perquè cal gran expertesa tècnica sinó també deontològica: el metge no sols ha de saber fer la tècnica quirúrgica en qüestió, sinó a més a més si és èticament justificable. Avui dia, la Medicina gosa de molt prestigi gràcies als gran avenços quirúrgics i farmacològics, però no oblidem mai que els tractaments són agressions o violència, administrades amb saviesa. El seu mal ús genera delictes i la seva regulació és complexa perquè acaba topant amb altres drets del ciutadà.

Apliquem-ho a la policia i tindrem una situació semblant: els agents han de saber fer servir la força amb el mínim d'efectes secundaris i usar-la solament quan estigui justificada. El estudis per a Mosso d'Esquadra no són fàcils, no tan sols per l'exigència en les proves físiques sinó també en el coneixement que se'ls exigeix en els límits de l'ús de la força i les alternatives a la mateixa. Igual que els metges, tenen un codi deontològic per regular la seva feina:

1. han de garantir els drets i les llibertats de totes les persones
2. actuar amb integritat, proporcionalitat, congruència i oportunitat
3. sempre amb absoluta neutralitat política i imparcialitat.

Si comparem la nostra policia amb l'espanyola, veurem que la nostra s'ha comportat habitualment seguint aquests 3 punts i ha estat molt més a l'alçada d'una policia democràtica que l'espanyola. Tots recordem el crit de guerra "A por ellos" de la policia espanyola de l'any 2017. La policia espanyola va vulnerar tots els 3 punts alhora:

1. no garantir el dret a votar l'1O
2. va actuar amb brutaliat contra uns votants no-violents, alguns completament indefensos i vulnerables, com gent gran
3. varen actuar com una policia política prenent partit pel costat "constitucionalista".

Que va fer el Cos dels Mossos d'Esquadra? Va demostrar que és una policia democràtica perquè va garantir el dret a vot, alhora que transitava per la fina línia divisòria del mandat judicial de requisar les urnes i el mandat democràtic de garantir el dret a vot pacíficament, no es va fer cap ús de la violència i no es varen posicionar políticament. Perquè penseu que el Major Trapero va ser exculpat dels càrrecs d'haver facilitat sedició? Doncs perquè va saber deixar la Policia Catalana en el lloc que tocava.

Per tant, confiem en la nostra policia igual que confiem en els nostres metges. Probablement sí que n'hi ha algun que és un "mata-sanos", igual que algun policia pot ser un ultradretà infiltrat en la nostra policia, però no cometem l'error de generalitzar el comportament d'uns quants agents com una pràctica generalitzada. Assumptes interns revisa l'actuació dels agents i vetlla perque un policia que perverteix la seva feina sigui sancionat, expulsat o inclús empresonat com qualsevol altre ciutadà. Però no siguem ingenus. Els nostres policies no són els culpables de les nostres frustracions. Garanteixen la nostra seguretat al carrer, igual que els metges restableixen la nostra salut. Malament rai si ho haguéssim de fer els ciutadans sense preparació. Alliberem-nos d'aquest tabú antipolicial de sobre: ja sé que costa, perquè la policia espanyola es va comportar a casa nostra com una força d'ocupació durant molts anys, però ara tenim una policia pròpia, que està controlada i regulada democràticament com qualsevol altra policia del centre i nord d'Europa. Hem de denunciar actuacions irregulars, però quan ho siguin de debó. Pensem que aquestes són molt més probables en situacions tenses de violència al carrer, per això, no les provoquem gratuïtament perquè la violència pot ser una espiral difícil d'aturar.

Quan desencadenem la violència, no siguem infantils, donant la culpa a la policia. Reflexionem si aquesta val la pena. Totes les gran passes en la conquesta dels drets civils s'han aconseguit mitjançan la lluita no-violenta. Perquè creieu que ha anat tan lluny el moviment independentista a casa nostra? Perquè ha estat sempre profundament no-violent. És un camí lent, cal paciència. En canvi, les draceres de la violència solen afavorir al poder establert, sen¡zillament perquè té més força. Si ens sentim molt frustrats per la situació de crisi econòmica per la pandèmia, exigim solucions als nostres polítics, doncs són ells qui tenen el nostre mandat democràtic de fer-ho. Fent escrits als diaris, penjant pancartes, fent plataformes reivindicatives, manifestacions, tuits, creant nous partits polítics, sindicats, associacions etc...però mai descarregant la nostra ira sobre uns servidors públics que vetllen per la nostra seguretat. El problema és que es tracta d'un camí lent, quina mandra, oi? Si la lluita democràtica és sincera, la gent que l'endaga en parla i s'organitza, com ara el moviment dels indignats del 15M del 2011, del que en va sortir el partit Podemos. Siguem ciutadans madurs i conscients dels nostres drets i, per tant, reivindiquem-los, quan se'ns els vulnera, però sempre pels camins democràtics. Siguem també conscients dels nostres límits i obligacions. Per tant, no vulguem ser súbdits sense coneixement que esclaten cegament en aldarulls, quan se senten desemparats. La violència no és un camí democràtic, sols explota de cop quan no sabem fer un bon ús de les eines democràtiques i ens deixem anar per la ira provocada per la frustració. La violència desacredita a qui en fa un ús i sol generar molt rebuig per part de la resta de la societat. Fem servir la intel.ligència, emprem els instruments democràtics de lluita no-violenta, més lenta però més segura.

Aprenem a ser ciutadans de ple dret, conscients dels nostres límits i sobre tot dels nostres drets. Si aquests són trepitjats, reivindiquem-los amb fermesa però sense violència, sempre pels canals democràtics ja establerts i sinó pel camí llarg de la reivindicació pacífica. Fa mal sentir dir: "tots els polítics són corruptes, per tant, passo de la política". Aquest aforisme de súbdit, que blanqueja la corrupció alhora que generalitza la corrupció a tots els seus representants no duu enlloc. Protestem, fem proclames, denúncies i reivindiquem els nostres drets a tenir una Administració Pública justa i que sanciona la corrupció, però mai amb violència.

Copyright © 2021 jurgensotorrino.com

"DIVIDE Y VENCERÁS"

"Duelo a garrotazos", de Goya

El pacte de Junts amb ERC perilla, perquè el PSOE exigeix a ERC "garanties que no s'implentarà la República Catatalana (RepCat) per tal d'iniciar una solució del conflicte Catalunya/Espanya". Però realment creuen els dirigents d'ERC que renunciant a un discurs clarament independentista i oposant-se al Consell per la República, assoliran l'aministia dels presos polítics, una taula de negociació real i un referèndum acordat amb l'Estat Espanyol?

Aquesta actitud d'ERC sembla més aviat fruit de la por. Por a que hi hagi més repressió, por a més escanyament econòmic, por a la "terrible violència per part de l'Estat Espanyol, que ens vindria a sobre després de la DUI del 2017". Por a que tot un reguitzell de càrrecs públics inútils per justificar el sou de certs polítics sense càrrec electe, deixin de cobrar....POR, POR, POR...

Però la por és una mala consellera, ens bloqueja (aquelles cares de circumstàncies en els moments de més eufòria col.lectiva del 27-O), ens fa irracionals, contradictoris i pot fer-nos lliurar a l'enemic poderós sense garanties que realment s'assoleixi cap dels 3 objectius anteriors... com una mena de síndrome d'Estocolm (el paradoxal enamorament del segrestat envers al segrestador).

En tot cas, els electors d'ERC es mereixen una clara explicació.

Per altra banda, els líders de Junts han de comprendre que una de les exigències del PSOE sigui que ERC no reconegui la validesa del Consell per la República (si més no públicament), donat que per als líders del PSOE acceptar un interlocutor vinculat a aquesta institució a l'exili podria ser com reconèixer un Govern Republicà a l'exili. El Consell els hi recorda massa al MHP Josep Tarradellas, president de la Generalitat Republicana a l'exili, que l'Estat Espanyol va haver de reconèixer a corre-cuita i a contra-cor l'any 1977, per tal que Catalunya no aprofités l'ocasió de la mort de Franco per a independitzar-se. A l'Estat Espanyol tenen por que el Consell sigui una mena de cavall de Troia, que els obligui a reconèixer implícitament la DUI del 2017. Potser que el PSOE s'expliqui també.

El que queda ben clar és que si els dos grans partits independentistes no es posen d'acord per investir un Govern de la Generalitat coherent amb el 52% de vots independentistes, es veurà reforçat l'embat anti-democràtic de l'Estat Espanyol contra Catalunya. Ja ho diu la vella dita castellana "divide y vencerás". Ara bé, el motiu perquè assistim a aquest espectacle tan lamentable, gairebé grotesc, és aquell vell company de viatge que tots portem dins, la por. Sols hem de deixar que ens liderin polítics capaços, bons comunicadors, que siguin conscients de la seva por i la sàpiguen domar adequadament, és a dir, que no en siguin víctimes passives d'ella.